Una calor antiga

El dia que he passat més calor a la meva vida va ser de petit. Un migdia de dissabte, jugant a futbol al pati de l’internat del col·legi Episcopal. Amb el Joan i els amics del barri, saltàvem l’enorme porta metàl·lica tancada i ens embrancàvem al deliri hores i hores, fins que el cos digués prou i fos l’hora d’anar a dinar, o a berenar. És curiós que, després de passar-nos tota la setmana allà estudiant, tinguéssim esma de tornar-hi el festiu. Els patis de les escoles haurien d’estar oberts per llei els caps de setmana, perquè la canalla apàtrida tingués una casa on anar a esbargir-se quan no hi ha classe. Quan arribava a casa, entrava com un llamp a la cuina i em bevia un litre sencer d’aigua fresca, davant de la mirada inquisidora de ma mare, una dona poc donada a la celebració dels extrems, potser perquè el seu, de petita, va ser la imatge, l’olor, dels cadàvers amuntegats a la vora de la torre on vivia, a l’hospital de Santa Maria, endreçats un al costat de l’altre, com peces sobre la terra al final d’un matí de caça. La postguerra immediata tampoc milloraria gaire els colors i les flaires, quan aquestes tenen l’arrel de les coses podrides abans de temps, sense temps. Beu a poc a poc, em deia. No veus que pot fer-te mal, insistia. Però jo em desbocava, perquè mai abans ni després passaria tanta calor com un migdia jugant a futbol en la Lleida de la meva infància.

Els mecanismes de la teva menudesa s’inoculen en tu i deixen una petja infinita, pràcticament impossible de descompondre. Segueix allà, impertèrrita. La sensació de calor, de fred. El menjar que les monges m’obligaven a empassar-me en aquell menjador. I d’aquí la meva animadversió encara pels llegums, la truita a la francesa i el codony. O pel color groc, pel que es veu captador impenitent de mosquits, que et devoren. O el dia que vaig anar a escola amb sabatilles d’anar per casa i vaig haver de tornar sol. Recordo la cara de la padrina al veure’m palplantat a la porta, desvalgut i despistat en un món incomprensible. Descalç.

Mai he tingut tanta calor com aleshores. Com correspon a la manera en què et construeixes els records, allà en la seva lògica irrefutable. A mitja tarda, panteixant, paràvem i anàvem a comprar-nos un polo, un Burmar-Flax de cola, i ens assèiem a l’ombra, en silenci. Teníem tota la vida. I era meravellosa.