Santino

De la segona part d’El Padrino, em crida l’atenció l’escena en què el jove Vito pateix per la malaltia del seu nadó Santino. Sembla increïble que d’una cosa tan petita sorgeixi un animal anomenat Sonny. No m’estranya que a James Caan se’l conegués de jove com “Espatlles”, perquè a fe que les tenia com un armari. El físic, en ell, era una part importantíssima de la seva talla, mai millor dit, com a actor. Sempre passa, però en el seu cas més. Aquella imponent figura li serviria per expressar la violència latent, i literal, del seu personatge a la pel·lícula que el marcaria per sempre, el fill gran de Marlon Brando destinat a portar les regnes de la família, a canalitzar la sang pels recs més escaients.

Era pur físic, com en l’escena que apallissa un Carlo que ha maltractat la seva germana, o fins i tot en la seva pròpia mort, cosit a trets pels homes de Barzini a peu de peatge. També en la mort va saber construir, fins al final, una aurèola. El contrast, en un clarobscur, entre Caan i Al Pacino a la segona part, en els flashbacks al voltant d’una taula familiar, mentre un personatge s’escampa, gesticula, parla i conquista els encontorns més immediats del seu espai, subratlla la intimitat de Michael, que per uns instants s’empetiteix i es cabdella en si mateix, al caire d’un silenci dur com un diamant, com el diamant amb què tallarà els destins de tants, anys a venir.

No va tenir James Caan la carrera que mereixia, potser per unes accidentades circumstàncies biogràfiques, potser per l’ombra salvatge del seu Santino, potser perquè va haver de créixer a l’ombra de dos monstres com De Niro i Pacino, o el record d’altres genis com Brando i el gran John Cazale. Però allà està, a pesar de tot, un film immens com Misery, en el qual descobrim una altra manifestació de la força innata que servava en la seva ànima, expressada en aquest cas des d’una inusitada tendresa, a partir del gest sobri, la mirada desesperada, l’anhel que parteix del no-res, com si la seva pròpia vida es reflectís en aquell home prostrat per força en un llit, ofegat en el seu propi talent, en la seva pròpia desesperació.Però hi ha la història del cine i hi ha El Padrino. Són dues coses a part, paral·leles. I haurem de pagar tots, una vegada i una altra, per la mort de Jimmy Caan, el Santino feréstec, faldiller i arrauxat que havia de protegir-nos.