Cinema paradís

Fins on m’arriba la memòria, el cinema sempre m’ha acompanyat. Acompanyat és una paraula força exacta, aquí. Ha estat amb mi allà a la vora, fora, dins, davant, darrere. Ja de molt petit em fascinava, perquè era un llenguatge fàcil d’entendre. Era com la vida sense la vida, o amb la vida més intensa que mai, moments memorables que explicaven mentre et feien sentir el temps. En el cinema hi havia aquells que voldries conèixer, les biografies que voldries travessar, els indrets remots on voldries arribar, algun dia. En ell no hi havia rutines, ni instants morts, ni l’olor de la suor quan la suor no significa res més enllà d’amarar-te la pell de cansament i de por. La guerra de les galàxies, Indiana Jones, el Sherlock Holmes de Basil Rathbone. I films de gent gran vistos amb ulls de nen, com Woody Allen o les Maduixes salvatges de Bergman, una de les pel·lícules que més m’han enlluernat. O totes les de Chaplin, en una d’aquelles maratons que abans feien a la dos de la televisió pública, on descobria d’on venia el setè art –quin nom més adequat, i que bell– i cap on anava, aixecant-se immens sobre les seves pròpies arrels. El Dràcula de Browning i Lugosi, els colors de Roger Corman i Poe, el Hamlet d’Olivier, els sostres de Welles. I aleshores també la fal·lera, encara insuperada, per Robert De Niro, que acumula més obres mestres que cap altre actor de la història. Sí. Ni Stewart, ni Tracy, ni Bogart, ni Lancaster. Allà estaven llavors, per a pastura obsessiva de la meva infància i adolescència, El padrino, Hi havia una vegada a Amèrica, Taxi driver, Toro salvatge, Novecento, Brazil, El caçador, La missió. Portes que s’obrien i s’obrien, perquè ja es desboquessin els rastres elementals de Fritz Lang i Billy Wilder, de Hitchcock, de Minnelli. I de tots els negres dels anys quaranta, pujat a les espatlles de gegants com Robert Mitchum. I avui dia, que era arribat el moment en què el cinema entra a les llars amb fúria, gràcies a les plataformes i les seves produccions, paradoxalment s’empobreix, cada dia més, i deixa la meravella només en l’anomenat cinema d’autor. Jo vull obres mestres de les majors, amb guions memorables, personatges definitius, decorats sublims, directors amb firma. No frases i històries clonades i drons uniformitzadors, plans. El cinema és la meva intimitat, el meu cor, i a ningú li agrada que li trepitgin el cor.