El carrer

Una Diada més, la gent en efecte no falla. Omple els carrers, pels motius que sigui. A pesar dels polítics, i fins i tot a pesar de les organitzacions que munten la jornada i els actes de torn. Discrepo profundament dels viaranys que ha emprès ERC, cada cop més allunyada de les seves pròpies sigles en pro de no sabem quina estratègia de rèdits futurs (potser els seus propis a les urnes, malgrat que em temo que serà al revés). També discrepo de les postures dels altres dos partits independentistes, precisament perquè tan sols semblen això, postures, desfarcides de veritable múscul nacional i sense conseqüències reals. La CUP imbuïda d’un posicionament ancorat en el no-res, ni entrant ni sortint, ni censurant ni esperonant, com si esperessin. Però, el què. I les files dels puigdemontistes, tal vegada, a dia d’avui, aquells que més i millor han sabut rendibilitzar el daltabaix post-Primer d’Octubre, entossudits a erosionar no sabem quins rivals mentre, alhora, en increïble pirueta, es mantenen en el govern. Tot plegat, d’esquena al poble, com s’ha vist aquesta darrera Diada, en què alguns esquerrans han hagut de sentir, de molt mala gana, intenses esbroncades carregades de raó i hi han reaccionat algun cop amb actituds grotesques, començant per un Oriol Junqueras embogit allà en la seva lògica privada i acabant per una Marta Vilalta que cada dia s’assembla més a allò que critica i en teoria combat. Un esperpent.

Però la gent no falla, insistim. Ahir molts a peu de carrer, admirables, contra vent i marea. I tota la resta que ens vam quedar a casa, a l’espera d’alguna espurna que torni a encendre’ns, un esclat que de moment s’intueix molt distant en l’horitzó. Estem, de ple, esquinçant-nos les vestidures del dol, perquè alguna cosa dins nostre s’ha mort, malgrat que això no vulgui dir que puguem ressuscitar-nos. Mentre a Escòcia i altres indrets obren vies administratives per la gràcia de les urnes, aquí semblem obsedits a eixamplar no la base, sinó les ferides. La patètica taula de diàleg amb l’Estat n’és la darrera. I no cal ni comentar-la.

Entre les moltes sensacions que deixa aquesta última manifestació, multitudinària, de nou inèdita a Europa, destaca, a banda de l’amargor latent, un missatge unànime cap als lideratges al Govern: eleccions o eleccions. Una pregària que no serà escoltada.