Vista cansada

Veia el món doble. Des que vaig néixer, segons sembla. O sigui que cada cop que em despertava i esbatanava els ulls per veure el pa que s’hi donava més enllà de mi, eren dos pans. Dues llums en el sostre. Quatre mans de mare solcant la superfície invisible del bressol. La llet que m’alimentava. Els records que ja anava tenint i que s’esmunyien en si mateixos, amb el pas de les hores. Una memòria doble escapçada. Segons sostenia el meu oculista, que tenia un nom líquid, era imprescindible perquè jo m’hi veiés bé en el futur que portés unes hores un pegat a l’ull bo, el pencaire, al més pur estil pirata. Per casa però també a escola, per a estupefacció de companys i mestres. La infància, si tens la mirada bòrnia, també esdevé una mica bòrnia i tot resulta més difícil, inclús jugar: alguns en dirien preparar-se amb duresa per a la vida dura; d’altres podríem assegurar que era crueltat elemental. Es tractava, al capdavall, que l’ull gandul treballés a tort i a dret, però a través dels mesos va constatar-se tan sols allò que era evident, que pot palesar-se fàcil aplicant-ho a la fèrria naturalesa de les persones. Qui neix gandul, mor gandul. Unes gotes miraculoses van aconseguir que deixés de girar l’ull, un terme molt gràfic i que tampoc ajudava gaire, i passés a veure borrós el món. Tot era vague, de perfils difusos, siluetes que es marfonien amb les siluetes de la vora. I el so, amb la imatge, també es contornejava, fins a fer-se incomprensible. No sabeu com de lligat va el so amb la imatge, com vam comprovar amb les mascaretes pandèmiques, i de petit anar a la piscina, per exemple, en què la meva hipermetropia no podia parapetar-se rere uns vidres graduats, podia abraçar la tortura, sota escenes estúpides el protagonista de les quals era jo. Els dèficits visuals, en la canalla, es multipliquen en el cervell com estels mil·lenaris.

I avui, en el meu mig segle, aquell nen de nou em visita, quan les lletres tornen a esborrallar-se fins a fer-se manuscrits de llengües perdudes, enigmes d’una llunyania. Vista cansada, l’anomenen, en precisa, i macabra, terminologia. Presbícia tampoc sona millor. I l’ull esquerre gandul segueix consumint-se en la vagància, mentre el dret malda per reconstruir el món i la seva bellesa minúscula, i tan vasta. Sempre amb les ulleres a la vora, a la tauleta de nit, observant-me en la fosca mentre dormo, des que vaig néixer.