Antoni Ferrer

Hui ha faltat Antoni Ferrer, llegia al Twitter la setmana passada. Aquesta manera que tenen els nostres cosins germans valencians (amb relació als lleidatans, dic) de parlar la trobo del tot exacta. Faltar.

Quan algú estimat mor, ja falta, ja ha creat un abisme instantani de conseqüències personals i col·lectives imprevisibles. Un vertigen s’instal·la aleshores entre aquells que van conèixer-lo, i no podien sinó estimar-lo, i entre els seus lectors, que eren pocs però tan conscients de la seva envergadura poètica, del seu llegat. Antoni Ferrer ha mort, i amb ell i en ell mor una de les veus més poderoses que hagin escrit en la nostra malparada llengua.

No deixeu de llegir, sisplau, la seva poesia completa, que comprèn del 1979 al 2021, publicada per Alfons el Magnànim, perquè amb els anys s’anirà coneixent i allargant com una ombra per arribar a ser el que ja és, un clàssic. Poques vegades un camp clos on dir i on fer ha estat tan fèrtil. Home reticent a tota mena de postureig en els cerclets literaris, es mantenia allunyat del brogit i de les pedanteries vàcues habituals del gremi per dedicar-se a festejar el que més li plaïa: escriure, a poc a poc i bé, molt bé, per regalar-nos uns poemes que saben beure dels més grans de la nostra tradició, des d’Ausiàs March i la seva pell que pots tocar amb els dits en els seus versos fins a la part espiritual que va de Verdaguer i Maragall a Espriu i Vinyoli, el Vinyoli que oculta una banqueta per contemplar el dolor rere cada línia lleu que concebia.

Ferrer és obvi que va saber llegir, fins al fons, fins als doblecs, i en la seva idiosincràsia tímida i parapetada s’amassava un esperit que volia la immensitat, l’encalçava, i la trobava en el detall, en una música exacta, en un lèxic desbordant i sempre versemblant, com si sabés d’antuvi col·locar a cada espai la paraula adient, aquella tan sols, i transmetre amb naturalitat i amb puresa. Ofici i pensament.Ha faltat Antoni Ferrer, poeta. Valencià.

I alguns no callem ni oblidem, malgrat que el seu traspàs hagi passat quasi desapercebut. La literatura del meu país és, amb els mestres, desagraïda de mena. Miserable.

I per això llegir-lo i vindicar-lo, d’ara endavant, és un desgreuge necessari, feliç i savi, si volem sobreviure.