High cost

Estem a les portes d’una profunda crisi social. Ja la vivim ara mateix, empesos per la decrepitud moral dels nostres delirants governants, que no han sabut gestionar l’ingent capital humà que va surar, des de les profunditats més lluminoses de l’ésser, arran de la pandèmia. Una malaltia que va, per moments, unificar la societat global i que va treure el millor de molts, i el pitjor d’uns quants, esclar, això forma part de la catàstrofe del capitalisme, li és inherent. En fi, que al final de la Covid, en plena transició cap a un nou model universal, hem tornat a perdre tots els llençols i en la nuesa ens veiem, davant del mirall, indefensos, oblidada la lliçó que semblava que ara sí havíem d’aprendre. L’economia, repuntant de manera frenètica, està dinamitant el feble terra que ens sosté. I això, relligat amb la forassenyada guerra a Ucraïna i el xoc de classes, més feridor que mai, més extremat que mai, a poc a poc va quallant en la superfície però també en tot allò que no veiem, dins, al fons, dels col·lectius que tenen poc i que cada dia tenen menys. A la paupèrrima situació actual s’hi afegeix gradualment una debilitat sentimental que se situa a la platja de la mar on molts han naufragat i han sobreviscut, mentre la memòria, el record, els cadàvers, d’aquells que no van aconseguir perviure segueixen flotant en les maresmes del nostre castigat cervell. La depressió, la soledat, la desesperació que sovint hi va cosida, seran els símptomes d’una malaltia que esclata, com ja succeeix per exemple a França, un país en el qual les coses comencen a succeir abans que s’esdevinguin en els territoris confrontants. Les classes treballadores franceses no se l’agafen amb paper de fumar, per usar una expressió anacrònica i masclista, i colpegen amb raó o sense, com quan confonen justícia amb feixisme i ultradreta. La voràgine dels preus de les matèries primeres i les energies ja va posant els fonaments per a aquesta revolució social i emocional, per a aquesta clivella que esquerda l’individu d’avui, perdut en els alts costos de la impotència i la incredulitat. Enllà de les portes del buit, només hi ha ràbia i insubmissió carregada de raons, i un lleu i constant mareig de qui va perdent la identitat, la il·lusió, l’alegria. I quan la vida et fereix, fereixes la vida. I els llibres no arriben a les llibreries.