Tots els noms

La tardor es bada com la mort. S’obre, cau, s’inclina igual que un desmai, es fa carnosa perquè la vegis, muda els colors del món i després sent la crida que només ella sent i en la crida s’esgarrinxa, en filets des de l’immens fins al més petit, fins que s’esvaneix però en realitat no perquè ha marxat als llocs on les coses queden i importen.La tardor no és la punta de la tija, ocre, ni el floc darrer d’uns cabells vegetals arrapant-se als darrers vents que volen dansar abans del fred definitiu, sinó el principi. El principi d’un color que es pinta amb la promesa d’un futur que nosaltres, els ignorants, no podem ni sabem veure.

Com la mort, sí, potser. Com tots els noms que les promeses de l’aire esborren sobre la pedra, sobre el marbre mirall de la nostra rutina ambulant, mentre ells, heterònims del passat, s’aturen.Aquesta tardor, escrivia Eugénio de Andrade, desprèn-te de mi. Torna’m la cara d’un estiu, febril de tants llavis, sense cap remor de llàgrimes a les parpelles enceses.

Deixa’m sol, vegetal i sol, corrent com un riu de fulles cap a la nit en què la més bella aventura s’escriu exactament sense cap lletra.Això va escriure Andrade, amb la lleugeresa de les fulles caient en els últims anys de la seva sàvia vida. Cauen, avui, davant meu en el camí del Molí, en el silenci reverberant de la muntanya, i no són les fulles mortes suïcidant-se des de dalt de les branques fins al retorn a la mare terra, revelació de si, tan sols la seva veu una veu que et parla, des d’un passat negre que t’espera, un passat futur teu, quan siguis tu mateix aquesta fulla que davalla i mentrestant es casa amb els teus ulls i se’t posa sota els peus perquè el camí s’estovi i s’espongi com una sola de sabatilla d’anar per casa. Perquè puguis avançar en l’inhòspit sender teu de cada dia.

La naturalesa salvatge es domestica, en tu, davant de tu, i la tardor se solidifica com una fusta, una travessera que sosté el buit sobre el buit que habites, fins que els tons decadents no ho són i la mort és una porta groga. Venosa, en cada séquia de sang una marjal salina fins a la mar perpètua. Diluint-se’t amb els altres reguerols en un espill de mar d’astres.No.

La tardor no és el final. No sou, aquells que heu marxat, cap final de res. Serem ja memòria d’un color brut antic que no pot netejar-se.