Tocar la boira

Deu ser estrany que posin el teu nom a una biblioteca. Vull dir quan encara ets viu. Als morts, això, els importa poc. Si Màrius Torres veiés com l’ha tractat el nomenclàtor urbà de Lleida, potser se’n tornaria a Puigdolena. A Oliva, a la Safor, l’avinguda principal voramar es diu Francisco Brines. Així, sí. Fa poc, Maria Barbal presentava el seu darrer llibre a la biblioteca Maria Barbal, al seu Tremp natal. El nostre Vallverdú fa temps que volta per espais que lluen el seu nom. Em pregunto què devia sentir l’altre dia Ferran Sáez Mateu en la mateixa tessitura, a la biblioteca Ferran Sáez de la Granja d’Escarp. Potser una barreja esculpida amb les línies informes i esmolades amb què acostuma a treballar l’aclaparament. La seva germana, l’Anna Sàez, accentua el cognom obert, a la inversa que ell, o ell a la inversa que ella, i en l’obertura i el tancament hi intuïm un feix d’íntims arguments ontològics. O potser no. Potser és la meva ment poètica, que es deixa arrossegar per les metàfores. En qualsevol cas, perplexitat segur, la matèria amb què està feta la naturalesa intricada d’aquest escriptor, amb ulls de nen que celebra cada menudesa del món com si aquest s’inaugurés, o es contradigués, o es refermés, i alhora des d’un teló intern de saviesa que fa que el personatge sembli surar d’un temps ignot, d’un temps sense temps, fins que torna a esmunyir-se’t. Acaçar la boira, el darrer llibre de Ferran Sáez, et remunta a una anècdota real de quan tenia quatre anys. Va sortir tot solet, límits de la vila enllà, per tocar la boira. Quan un veí li va preguntar què hi feia, allà enmig del no-res vora la carretera, ell va respondre això, “acaçar la boira”, “sense saber que la breu resposta acabarà sent el títol d’un llibre que publicarà al cap de cinquanta-cinc anys”. La perseguia, l’estalonava, l’encalçava. I fins avui, que encara la cerca i no ha pogut tocar-la. Jo hauria titulat el llibre directament així, Tocar la boira, és a dir, el meu pervers ull poètic s’hauria centrat més en la impossibilitat, en el nom del desig, que en la realitat en si, l’acte de la persecució, malgrat que l’anhel sigui, en consciència, un acte absurd, com acostumen a succeir les millors coses a la vida, o com acostuma aquesta essència a estirar-nos, a espentejar-nos pels camins de déu. A mi, de petit, era la boira qui m’acaçava. Històries, sentit. La memòria menteix. I serà tan certa.