Nen

El senyor T. ens va prohibir l’hora del pati a tota la classe, quaranta nens, i ens va fer quedar a l’aula. També va prohibir-nos, durant aquella mitja hora, esmorzar. No recordo què devíem haver fet. Suposo que vam assassinar i esquarterar algú, o proclamar alguna maledicència als quatre vents. Qualsevol cosa era possible en la ment d’algú que de tenir relacions sexuals en deia “porquejar”. Un professor sempre ha de fer gala de profunds coneixements del llenguatge, i de la llengua. El senyor T. va marxar de l’aula i va amagar-se rere una columna, espiant-nos des dels finestrals. Un nen va agafar el seu entrepà de la bossa i va fer una tímida mossegada. Tenia gana, es veu. Això els sol passar, a certes persones. Si no mengen, tenen gana. Si no beuen, tenen set. Si no descansen, es cansen. De sobte, el senyor T., que cada matí a primera hora ens feia resar el parenostre drets, va sorgir del no-res, va anar directament a aquell nen entremaliat que es menjava un mos de pa i amb la mà oberta li va etzibar una bufetada bíblica, amb el palmell ben obert, que va ressonar des de les parets de la classe fins a tot el pla de Lleida. Mentre aquell insubordinat queia de costat, el senyor T. va rearmar-se i d’un revés digne de Federer va tornar a colpejar-li la cara, ara en direcció contrària. El cos menut aquell semblava una baldufa, les busques d’un rellotge malmès dels que surten a les pel·lícules. Un cosset movent-se al ritme d’hòsties igual que un metrònom. Quan el senyor T. va jubilar-se, la Generalitat li va atorgar la medalla Macià al mèrit al treball.

La depurada tècnica del palmell ja la coneixíem d’altres fins estilistes. Per exemple mossèn B., que es plaïa d’instruir-nos a còpia de plantofades, també força sonores, perquè triomfés el terror, perquè s’escampés, només amb la reverberació de les galtes enrogides i algun plor desesperat, com quan algú tanca de cop amb ràbia la tapa d’un piano. Un so de fons que pots arribar a sentir durant un segle. Mossèn B. era remenut, però no les seves mans, que tenia desproporcionadament grans. Déu l’havia beneït amb aquesta virtut física. Com al senyor V., un altre virtuós dels artells, que un dia va mesurar malament (o bé) i amb l’anell li va partir el llavi a un adolescent que parlava massa fort vora la porta, una porta que encara ara veig tremolar. Hemofílica memòria. Hi ha sangs que no quallen.