Bilbao

Bilbao et rep com habitualment. Una ciutat que sembla algú caigut de molt amunt, tot estirada a terra i amb els budells oberts, la sang rajant o assecada, i un gest atònit en la mirada. Una ciutat que et parla a la cara directament, des del primer instant, i que sembla dir-te que si t’hi vols abocar hauràs d’anar-hi amb els teus millors arguments. Una ciutat implacable en moltes coses, també en el clima, tot i que els lleidatans, d’això, en sabem bastant.

Nosaltres tenim la calor extrema i el fred intens i la maleïda boira, mentre que allà plou. Gairebé sempre plou, de totes les formes imaginables, i amanit amb allò que els escocesos anomenen quatre estacions en un dia. Et pot ploure fins al moll i al cap d’una estona surt el sol. Veig, però, que a Bilbao la gent encara considera oportú portar paraigua, mentre que els caledonians ja ni això, donant la raó a l’expressió “com si sentís ploure”.

Bilbao és a Sant Sebastià el que Glasgow a Edimburg. Sota el clima atlàntic, l’aire et va forjant a ferro i tot passa a poc a poc, mentre fermenta i s’espesseeix, els carrers molls, els llums apaivagats per un tel de broma baixa, els fars dels cotxes reflectits a terra, entre les venes vista dels tramvies, el seu so cadenciós, que malgrat que marxi fa l’efecte d’estar arribant, fins a aturar-se a la vora. Els rails sobre l’asfalt com una vena interna que s’unfla cap a dins. L’urbs es bada com la palma d’una mà d’aigua.

La gernació a Bilbao voreja la impressió més fonda. Marees de gent creuant els ponts sobre la ria, caps movent-se a cops de marea, d’una banda a l’altra, venint d’alguna llar i anant fins a la propera tapa, el proper vinet o canya, el proper alè en l’alè del vespre en ple carrer. Tant hi fa, el temps. Les inclemències. El fred. La vida s’escampa pels caminois empedrats com en un delta de carn, amatents al que la naturalesa, la seva passió estranya, pugui oferir-los. Els catalans, per desgràcia, en general som casolans, malgrat que a Lleida, doncs, l’excusa del temps no funcionaria davant d’un basc, que considera que ha de posseir l’espai que l’acull, viure’l, gaudir-lo.Bilbao s’acomiada de tu abruptament i, mentre es va perfilant al retrovisor, saps que t’ha esculpit i t’acompanyarà sempre.