Els ideals de Màrius Torres

Que el meu primer paper de l’any sigui per a Màrius Torres. Per molts motius, però sobretot perquè penso que és un bon exemple per als nous desitjos anuals, aquells tan típics de final i principi d’any. Ell va deixar-nos una obra excelsa, única en la meva llengua, i a sobre va tenir temps, ell que va tenir-ne tan poc, d’escriure amb la seva pròpia vida un paradigma del que significa ser un ésser humà sencer. I això que va viure tan sols trenta-dos anys, fins que la tuberculosi va endur-se’l, i va contemplar tres guerres, en un segle de barbàries que no ha millorat gaire vuit dècades després, just ara que dijous vam celebrar-les des de la seva mort. En la malaltia que va ofegar-lo, Torres també va deixar prescrita una lliçó de vida.

Un amic m’envia una foto de la seva tomba al cementiri de Sant Quirze Safaja. És una imatge desoladora, ja que ens recorda que en efecte els morts es queden sols. On són les institucions que haurien de vetllar per la memòria d’un dels millors escriptors que ha donat mai el país? La seva làpida, bruta i mig abandonada, dona compte d’aquesta mena, també, de barbàrie, la nostra, dels que no sabem preservar ni el temps ni el que el temps ens llega de dignitat. Ni un trist memorial allà on va abandonar-nos per sempre, terra eixorca. I la seva habitació de Puigdolena no pot visitar-se, de forma inexplicable.

Passa el mateix a Lleida, la seva ciutat natal. Màrius Torres segueix sent, potser, el lleidatà més universal, el més conegut, el més estimat. I encara prou llegit i traduït. I entristeix veure’l allà, a la seva plaça del Canyeret, en un racó inhòspit, sortint de la paret com si de veres volgués desenganxar-se i anar-se’n. Hauria de fer-ho, una nit de boira, i potser ningú el trobaria a faltar. Fins als camps de xops i de canyars que tant estimava i que recorria amb el seu avi, de petit. I a Lleida igualment continuem amb el seu llegat dispers en diferents seus, a l’espera d’una casa museu, d’una fundació, que el col·loquin per fi al lloc on es mereix, el millor dels nostres ambaixadors. Però ja se sap que el menyspreu cap a la cultura per part dels nostres governants és gegantí. La cultura no dona rèdits explícits a curt termini, però el poble que la menysté està mort. Però aquí estem, Màrius, malgrat tot. Hi ha qui encara et llegeix, et comprèn, et recorda i t’estima.