Esfilagarses

Esfilagarsar és una de les paraules més boniques del nostre diccionari. Aquesta esse, aquesta efe, aquesta ele. Fins i tot la lletra erre del mig, amb la ge, semblen lliscar també, a pesar del seu so bel·ligerant, a la contra de l’aire.

“Van los núvols pel cel filagarçant”, va escriure Guimerà. Quina imatge més exacta, com si el cel estigués fet de tela.

Esfilagarsar vol dir, literalment, desfer en fils, esclar, però s’aplica en les pertorbades ments dels parlants en tota mena de situacions. Com aquesta d’Emili Vilanova i March, del segle dinou: “Ab les ungles li esfilagarso les carns com brins de safrà.” Així les gastava, aquest sainetista.

Aquests fils que es desprenen d’una peça de roba poden ser com la nostra vida mateixa, feta d’estripalls, amb una part que ens cobreix el cos des del principi de la nostra sortida a la intempèrie de la llum i la tempesta i una altra que es va esprimatxant en parracs de pobresa, com deixant-nos en un camp de nit al ras a recer de la nostra pròpia consciència.

Alguns volen apedaçar el dolor, i l’alegria. Apedaçar el dolor és igual que amortir la naturalesa mateixa de viure, talment una amputació. En el dolor propi de la nostra espècie, nosaltres animals pensants anem alimentant-nos i creixent, de manera que quan arriba la felicitat s’ajeu o llisca igual que un riu subterrani que va fluint, i sona i el sents fins i tot quan dorms. Potser per això cal desconfiar dels homes amb colzeres a les camises o les americanes, de tons marronosos, o genolleres als pantalons, esmussats potser de tant agenollar-se enmig de la por que els envaeix i que contaminen.

També tornen els texans amb un trep ben obert als genolls, com als vuitanta. Tot torna, es dobla cíclicament, i els avis supuren a la carn dels nets, mentre pares i fills deixen de parlar-se i de veure’s.O vet aquí els trajo jaqueta de les polítiques, que semblen voler camuflar-se en la masculinitat de sempre.

Esfilagarsar-se com una paüra que se’t clava endins i després es torça, a poc a poc i per sempre. La mort de qui estimes, tant fonda com inconcebible, i el buit del record que es queda, i el buit del que s’ha deixat de viure i compartir i ja no. I hi ha en aquest ja un mai més perenne.

La joia d’una manteta vella, esfilagarsada, que deixa entrar una gelor que puja pels peus i es desfà, estómac amunt, a l’infern de les entranyes.