L'amor de Déu

Indíbil i Mandoni, aquesta parella de fet assentada des de fa molts anys a Lleida, exhibeixen els seus cossos esvelts i ufanosos a l’arc del pont d’entrada a la ciutat antiga. La placeta que els acull es diu Agelet i Garriga. Crec que pocs lleidatans saben que la plaça es diu així, i encara pocs menys que el personatge va ser un diplomàtic molt viatjat del segle passat i també poeta.  Enric Falguera va donar compte fa una colla d’anys, en una extinta editorial lleidatana, de l’atzarosa vida de Jaume Agelet, mort a Madrid el 1981. I és una llàstima que l’encert d’anomenar plaça tan insigne amb el nom d’un poeta quedi entelat per la realitat del lloc: que tothom en digui “Indíbil i Mandoni”. Que segurament hauria de ser com caldria batejar-se aquell petit espai, perquè la saviesa popular, com ha succeït fa poc amb el Clot de les Granotes, sempre acaba imposant-se. O gairebé sempre.

Potser per aquest motiu Lleida tingui un dèficit històric en el nomenclàtor dels seus carrers, farcits com estan de mossens, bisbes, cardenals, canonges i papes. De tota mena i condició, per desgràcia. Jo vaig néixer a Doctor Combelles, metge, professor, alcalde de Lleida i diputat. Segons expliquen, va ser un “ciutadà exemplar” i va invertir els anys que li van ser donats al servei pur i dur de la seva terra.

Quan jo era molt petit, l’ajuntament finalment va asfaltar el sender de terra que vorejava el mur del col·legi Episcopal, cantonada Combelles, i va posar-li carrer Miró. Un altre encert, encara que no m’entusiasmi el que aquest gran senyor va fer, havent-hi com hi ha egregis creadors per aquests verals al llarg de la història. Després vaig anar a viure uns metres més enllà, i aquest cop sí no vaig poder esquivar la mare Església: carrer Canonge Brugulat (1850-1916).

El barri que envolta avui dia el vell Rectorat hauria d’inundar-se de noms il·lustres fora del catolicisme, no troben? Potser amb l’excepció del bisbe Meseguer, pel Museu. La rambla que acull aquesta benemèrita galeria porta el nom d’un indret des del qual van venir una matinada a espoliar-la sense pietat, per seguir amb el despropòsit, els cruels destins, del nomenclàtor carrerer.

Les vies d’una ciutat tenen els noms que la ciutat es mereix. I això diu molt de nosaltres, els lleidatans. O potser ho diu tot.