King of kings

Sembla que Gerard Piqué ha tornat a aixecar butllofes. Per allà on passa, en provoca i les trepitja. És el que té fer coses, com a bon català que és, i segons quines coses fas es veu que hi ha sempre algú prompte a censurar-te. Però ell segueix a la seva, fent cas de la dita àrab que resa que si els gossos buixen, la caravana avança.

Quan era jugador, la boca sovint el traïa. Posem aquest darrer verb en cursiva expressament, perquè Piqué mai fa res sense un sentit darrere, com s’ha comprovat al llarg de la seva curta i intensa vida. Que un català guapo, milionari, bon jugador i guanyador de tots els títols haguts i per haver, es manifestés amb els termes en què es manifestava, o sigui, amb la mateixa xuleria que tants espanyolets ens tenen acostumats als catalans, no queia del tot bé, per dir-ho en termes fins. Jugar al Bernabéu el “posava”, l’Espanyol “no és de Barcelona, és de Cornellà”. Ho etzibava amb la cara seriosa, perquè ho afirmava de debò, creient-s’ho, que és com cal dir les coses, clares i catalanes. A sobre, des del minut zero es va proclamar independentista i, des d’aleshores, ja no hi va haver pietat, sobretot quan anava amb la selecció espanyola per aquests camps de Déu. Deu ser que en aquesta democràcia pàtria, d’insigne monarquia parlamentària, un no pot dir el que pensa (sempre que no difami o insulti). Sí, deu ser això. Segons el tema.

Quan va separar-se, també va ser la diana de tanta gent com l’esperava. Pensàvem que la intimitat d’una persona hauria de quedar en un pla invisible, jutjant i criticant si convé tan sols la part pública, però això va resultar igualment una ingenuïtat. Quan va retirar-se, fent-ho com ho va fer, sostenint que ell no volia ser “jugador de futbol” sinó “jugador del Barça”, l’artilleria pesant mesetària i no tan mesetària va escorxar-lo de nou. És el cinquè jugador de la història del futbol mundial amb més títols. I ara ha tornat a succeir amb la Kings League. Que algú triomfi d’aquesta manera, sempre i de forma tan aclaparadora, per a molts és intolerable. Un català poc català. Un país, ja ho deia Pla, on l’enveja és l’esport nacional. Deixem que la gent visqui, treballi, triomfi, s’enriqueixi, parli amb l’idioma que vulgui. Que sigui feliç. I siguem-ho tots una mica més, sisplau. Que el fetge, i l’ànima, i els ulls amb què mirem el món, ens ho agrairan.