The End

Diuen que l’aspecte de casa teva és el teu aspecte. En certa manera, no deixa de ser exacte, aquest tòpic. Fins i tot en el seu físic, les cases no tenen res a veure amb l’atzar, sinó amb com les coses han de ser. La col·locació de les habitacions i els llits, en el sentit de l’aigua que deu brollar avall no gaire lluny, la llum solar que entra, escadussera o no, per tota escletxa que trobi per encendre la fosca que vas construint a còpia d’oblits, la dimensió del balcó, de la terrasseta, que serà proporcional a la dimensió de la tragèdia, la fusta, el gres, l’escalfor, la fredor, sota els peus, l’esquelet de l’edifici, similar a l’esquelet que era quan no embolcallava vides. Hi ha cultures africanes que aixequen llars en funció dels sexes que les habiten, dels vius i els morts, dels que se’n van i dels que es queden. La planta de la casa com una gran vagina, com simbolitzant allò que volen simbolitzar les plantes de les esglésies de qualsevol religió.

Orson Welles creia en el símbol del terra que caminem i del sostre que delimita un cel. Una lluerna pot ser un dit de Déu, o una broma del dimoni assenyalant-te, per si de cas has fet res mal fet, cosa molt probable. Un contrallum pot ser una veritat, o el que més s’hi aproxima. Per això Welles posava la càmera tan avall, sota el sostre que s’acreixia sobre els personatges, fent cas del jove Ford a La diligència i del Dreyer de Joana d’Arc amb els cels inversos, com una creu satànica que brota de la terra, llavor de no sabem què. Quan alguna cosa no encaixa, mirem i no encaixa, és que significa. Com a la vida mateixa. Suggereix conceptes invisibles que se’ns esmunyen, com aigua entre els dits. S’escola, no l’atrapem i no obstant bé que tenim les mans molles.

A casa, de petit, la família s’amuntegava, però l’ordre al pis s’imposava, també en les pantagruèliques celebracions inacabables. Allà res havia de significar. Suposo que, després de les postguerres externes i internes, dels enterraments a terra descoberta, no es volia soroll, ans la quietud. Menjar i beure en l’aquiescència de la quotidianitat, les cadires endreçades, els grups socials, com una categoria gramatical ben rimada, col·locats en anàfores perfectes. Tot era el que era, i així havia de ser, ni més i menys, alegria de la precisió i del miracle de la supervivència. La casa era un The End, però amb la fe que hi hauria un demà. Aquest meu d’ara, per exemple.