En cos i ànima

Dels molts records que guardo dels meus Sant Jordis de joventut, dos especialment encara refulgeixen. Un, haver de matinar per muntar a la rambla d’Aragó de Lleida la paradeta d’una antiga llibreria universitària que hi havia a tocar del Rectorat –Thulir, es deia–. Només sabia, com es diu vulgarment, que els carrers estaven posats a aquella hora perquè els havia recorregut retornant a casa després de nits inacabables farcides de paraules dites.

Les escrites em fascinaven i pagava la pena de treballar vint hores un dia a prop d’elles, les que mai menteixen. Fins i tot quan ho fan, no ho fan. I el segon és que en aquella època, vora les parades de roses arreu, a les de llibres també podies trobar-hi discos i cedès.

Segurament d’un perfil molt determinat, com cantautors, jazzmen, escriptors posats a músics i viceversa. Avui dia, esclar, això ja és mort, com la majoria de coses en aquesta vida, excepte el paper enquadernat, que s’obstina, contra vent i marea, a resistir talment una escullera. Ja no té cap sentit, sembla, regalar música, quan la tenim tota a un sol clic d’aquesta addició nostra que és el mòbil.

Alguns nostàlgics encara conservem aquestes dèries i encara ens posem els platets metàl·lics en algun equip que sobreviu com nosaltres. El so del vinil, el so del cedè, ja són sons d’una altra dimensió analògica que la digital ha escombrat. Ja no sentim la brutícia d’una melodia en els solcs d’un disc atrotinat, cavallons en una altra mena de terra.

Per comprar-me un cedè, havia de prescindir d’altres capricis que també costaven uns calés que no tenia. Un concert de Sidney Bechet a París de tres hores equivalia a unes quantes farres escurçades, unes birres de menys, unes pel·lis de menys. Això tenia un efecte d’allò més conseqüent: aquella música tenia un preu calculable, tangible, i ergo un altre d’incalculable, aquell que relliga a l’ànima les coses que ens han costat un sacrifici personal.

Ara deixo aquestes tecles, giro la mà i amb un dit tinc tot Bechet, tot, a l’abast dels meus auriculars. Així de simple resulta la història de la humanitat.Reïficar és un verb anacrònic, però tan exacte, tan bell. Vol dir cosificar, convertir un concepte abstracte en cosa (res).

I heus ací el miracle del llibre, un objecte de dimensions i olors i encaix per al llit de les nostres mans, per a descans dels nostres ulls, un cos que mai menteix i ressuscita.