En els abismes

Mirem el món una sola vegada, a la infància. La resta és memòria”. Quins versos ens ha escrit Louise Glück, déu meu. Fa una poesia d’una senzillesa aclaparadora, com qui ni vol la cosa, i sembla que puguis imitar-la, però no. De tant en tant deixa anar flaixos, idees, llums que s’esllavissen sobre una clamor fosca, i ja s’ha inoculat en tu per guarir-te del mal del món.

Glück, com tants altres creadors, també ha estat criticada, esclar. Facis el que facis, bé o malament, sempre hi ha les ànimes ràncies promptes a tacar-te. Li censuren, precisament, la seva sinceritat, el seu despullament constant del dol, les autorrefències a la infància, a la germana morta, a la mare escanyadora, als paisatges sentimentals de la primera raó que et forgen a foc. Mirem el món de petits i la resta és memòria, l’intent de retornar, rememorar, matisar o revocar el que ja ha estat escrit amb els ulls.

La sinceritat és, no obstant, un recurs de la versemblança per a l’autor, i per al lector una àncora amb què fondejar en una mar cabrejada, tant se val si el que t’expliquen és cert, biogràficament cert, o una entelèquia pròpia de ments malaltisses. La malaltia aliena és la pròpia. Així és com funciona l’art, més o menys. L’art ha de moure’s al caire de l’abisme, sense caure-hi mai però caient-hi, fins al fons de tot o fins al capdamunt de tot, allà dalt, on alguna revelació ens espera. Amb el perill que les sinceritats se’ns enduguin i caiguis en els ridículs. Igual que en la vida, a l’altra banda del mirall hi ha equilibris necessaris, a la corda fluixa, i hi ha fronteres. Podem atendre els dimonis aliens un instant, uns instants, uns dies, no sempre i seguit. Podem escoltar i fins i tot entendre la felicitat aliena un moment, uns moments; sempre i seguit, no.

El dolor i la joia, en els extrems, són una impostura intolerable. Per això cal saber-los fondre i emmotllar, perquè puguin ser el dring del diapasó que escoltes a oïda tancada quan estàs a punt de dormir o quan et deixondeixes al llit abans de llevar-te. Una sinceritat personal i intransferible, que compartiràs només a mitges i en dosis calculades. Com fa Louise Glück, i com fan els millors escriptors, i com fa la millor de les vides possibles. Desesperadament, sense esperar res. I no obstant.