Leridanismo

Les tres dretes han guanyat les eleccions a Lleida ciutat. Resulta curiós que un partit, el PSC, que va perdre catastròficament els comicis fa quatre anys, avui, amb mig miler de vots menys que aleshores, guanyi amb tota l’esplendor i tota l’eufòria. Perdent vots, recuperes l’alcaldia i podràs governar en minoria, sota el pacte tàcit amb la dreta i la ultradreta. Les fotos dels propers mesos seran, pel cap baix, curioses. I els discursos per justificar-les, també.

Però tant és, ja. Tota la faramalla política que suri aquests mesos ja no té gens d’importància, si no és per adobar el terreny a la propera cita imminent, al juliol. Ni de vacances podem anar, els soferts columnistes. El cas és que aquests pírrics triomfs tenen més de demèrit rival que de mèrit propi. D’una banda, la lamentable, i habitual, atomització del vot independentista, que després d’un lustre de patacades està fart, estabornit i desencisat i que, en conseqüència, ha retirat la confiança als partits principals que en teoria haurien de representar-lo i d’actuar. Malgrat que les municipals funcionen a còpia de personalismes, de distàncies curtes, el paraigua d’ERC, com ja veníem advertint en aquesta columna els darrers mesos, els darrers anys, s’ha acabat estripant i les vies d’aigua són tantes i tan immenses que han desembassat del tot i el fons ha quedat sec. Molts d’aquests assedegats s’han quedat a casa. L’abstenció, fora de l’habitual dimitidor de tota democràcia, també és un mode de xiscle silenciós, d’empipament desesperat, i heus-ne ací, d’aquelles causes, aquests devastadors efectes. O han optat per votar a tres quarts de quinze i, de facto, agafar el vot i tirar-lo a la brossa de l’oblit.

El sempitern moviment del pèndol electoral s’ha inclinat ara cap a la dreta. Això, a Espanya, sorprèn menys. Però a Lleida, i a Catalunya en general, molt. Que PSC i PP siguin els partits més votats a Lleida ciutat, per exemple, fa feredat, per no parlar de l’auge del feixisme, legitimat ahir per les urnes. Ara que obríem una ampolla de cava i brindàvem per la defunció de Ciutadans, hem de lamentar fondo el transvasament d’aquests votants, sempre amatents a vindicar el radicalisme allà on puguin i els deixin.En fi, que Lleida ha volgut tornar a la boira, al passat, al leridanismo, a la caspa i al clientelisme. Això és el que som i ens mereixem. I això és el que tindrem.