LES CENDRES
Els cabanes
El listillo castellà fa de mal traduir, al català. Potser perquè a Espanya ha assolit un ampli grau de significació, ateses les multituds que conformen el qualificatiu. En la nostra llengua, els diccionaris semblen reportar-nos a setciències, a saberut. O a aquesta paraula que avui dia és ja tan anacrònica, mestretites, o sigui, algú que presumeix molt del que sap, i del que no sap. Les velles generacions de Lleida podrien dir-ne cabana, d’un listillo. Aquell és un cabana, s’afirmava amb la boca plena, per subratllar que aquella era una persona poc formal, tendent a la parafernàlia dialèctica, algú en qui era millor no confiar, malgrat que el mot guardava un deix de tendresa, de comprensió, sense arribar a l’insult. I malgrat que també és cert que recordo molts diumenges de la meva infància al Gol Nord de pedra del Camp d’Esports algun lleidatà enfurismat cridant a l’àrbitre “cabana”. En aquest cas, sí que era un insult. Fins i tot quan vilipendiem algú, als lleidatans se’ns dona bé l’elegància. Però la realitat, com sempre, és més complexa, més fosca. Aquest listillo el trobarem arreu, allà on anem sempre n’hi haurà un, o dos, perquè sovint van per parelles, desafiant-se aviam qui ho és més. En política, ser un listillo et dona molt marge de maniobra, atès que la teva pròpia condició et regala les eines per enfilar-se en els esglaons del partit: llepar els culs que has de llepar, sin que se note el cuidado, perseverar en la teva hipocresia, en la teva buidor, a pesar dels entrebancs que vagis trobant-te, i sobretot aparentar més del que posseeixes. Com més impostes, més buit tens el rebost. Principis, coneixements, dots de lideratge, generositat.. El saberut farà per nedar i guardar la roba, sense roba. Actuant així, es pot arribar a alcalde. O a ministre. Amb una conjuntura una mica favorable és possible. Més magre ho tindràs si ets un llest, perquè la teva virtut d’aprofitar sense complexos lloc i moment per escalar tard o d’hora pot enxampar-te en lloc i moment equivocats. Si pugem un grau, el cas dels intel·ligents sol concloure en drama: algú que vol saber el món, entendre’l i millorar-lo és pell. La vida li ha preparat una bonica cursa d’obstacles en forma de decepcions i mitges soledats, si no es procura un cercle adient. I el més lamentable de tot és que, la majoria de vegades, els designis d’aquest món recauen en les mans dels cabanes.