Autories

La vida i les estranyes i sorprenents aventures de Robinson Crusoe de York, mariner: que va viure vuit i vint anys, tot sol en una illa deshabitada de la costa d’Amèrica, prop de la desembocadura del gran riu d’Oroonoque; abandonat a la costa després d’un naufragi en el qual va morir tothom menys ell. Amb el relat de com finalment va ser estranyament rescatat per pirates”. Escrit per ell mateix. Aquest és el títol original, en l’edició primera del 1719, de Robinson Crusoe. “Viatges a diverses nacions remotes del món. En quatre parts. Per Lemuel Gulliver. Primer cirurgià i després capità de diversos vaixells”, resa la coberta del 1726 d’Els viatges de Gulliver. “La vida i opinions de Tristram Shandy, cavaller”, llegim a la portada del Tristram Shandy del 1759. A banda de l’espectacular espòiler en el primer dels toms ja en el títol, on paren els autors? On són Daniel Defoe, Jonathan Swift i Laurence Sterne? I on són, ja en aquell moment, els límits entre la novel·la i l’autobiografia, tan de moda avui dia? Un creador, dins i fora de la literatura, no pot endinsar-se en la ficció sense ser constantment interpel·lat per la seva pròpia vida i sobre com aquesta experiència ha anat a parar a la seva obra. Vivim en un món en el qual importa més aquesta veritat, en cursiva, que la veritat, sense, de l’art, que és la veritablement veritable. M’importa poc, gens, si totes les barbaritats que llegim sovint en els llibres han format part de la biografia de l’autor, perquè en realitat el que pesa com a receptors és que la història ens penetri fins al moll o no. Però sempre, des d’un reducte inconscient, arrosseguem el dubte, la curiositat, potser per entendre i justificar el geni aliè. Antigament, l’autoria representava una part del tot secundària en la creació. No sabem si Homer era o eren, els pintors del Renaixement tenien tallers d’aprenents de luxe a disposició per poder cobrir les demandes i per perpetuar el seu propi estil, Shakespeare mai va publicar els seus sonets, l’hi publicaren, a partir de manuscrits passavolants, com succeïa també amb la majoria de les seves obres de teatre, confegides en ple work in progress. Avui dia, hem de respectar més un nom que allò que signa, com si el copyright fos més valuós que el contingut original. Qualsevol excrescència, si va signada, és digna d’atenció i elogis, enmig d’una mar de noms per a l’oblit. Mira, mama, què fai, sembla cridar l’art que vol ser-ho. Pobres clàssics.