Divideix i venceràs

El cop d’Estat espanyol a l’alcaldia de Barcelona d’aquest passat cap de setmana ens sorprèn, quan no hauria de fer-ho. Ja coneixem la mania sistemàtica que les clavegueres espanyoles tenen amb la capital de Barcelona, una mania que actuarà en la llei, a la vora i travessant-la per parapetar aquest espai davant l’independentisme, una llei que s’aplica amb vares de mesurar prou diferents quan es tracta d’un costat o un altre. Que una trucada de Génova a Ferraz, de Yolanda Díaz a Ada Colau, ho perpetri amb tota la impunitat, no, no hauria de sorprendre’ns. Els que volem una república catalana seguim anant amb el lliri a la mà.

No menystinguis mai aquell que et vol mal. Al contrari, respecta’l. Com es diu vulgarment, la talla (també moral) de l’adversari, de la nèmesi, serà proporcional a la teva pròpia. Pedro Sánchez, avalador del terrorista 155 (i líder d’un partit la història del qual, en aquestes qüestions, no cal qualificar aquí), sempre fa moviments sibil·lins carregats d’arguments, efectius. Quasi sense fer soroll, ha col·locat Collboni al capdavant del segon transatlàntic de l’Estat, quan el PSC, no fa tant, era un partit defenestrat a Catalunya. De fet, el seu PSOE també hi anava camí. O el mateix Sánchez, que va ser escapçat de la cúpula pels barons i malgrat tot va renàixer per guanyar unes primàries construïdes per a major glòria de Susana Díaz, avui un cadàver polític, i ser president del govern –atenció– des del 2018. Vull destacar amb tot això que menysprear un gat amb set vides, i amb tot l’aparell soterrat de l’Estat al seu servei, és despistar-se molt.

Sánchez ha tornat a encertar-la convocant eleccions immediates. Mireu, si no, el desgavell a l’esquerra que ha provocat, on podrà pescar a discreció, animat pel sempitern discurs de frenar la dreta i la ultradreta, àmbit on el seu propi partit es mou amb tanta desimboltura. Fins i tot s’ha permès el luxe d’atansar-se ERC, que fa temps que molts ens esgargamellem a afirmar que ha perdut el nord i el sud, les sigles, el senderi. L’últim 28-M no va fer sinó corroborar, dolorosament, aquests nous camins convergencionistes. I mentre l’independentisme no sigui capaç d’articular un projecte unitari, estarem sempre en la mateixa cruïlla, cada cop més reculats i abstencionistes crítics. Divideix i venceràs. I entremig, aniquila.