Mind the gap

Sembla que darrerament la literatura catalana ha tingut alguns brots verds, bones notícies enmig d’un defalliment general i pronunciat de les nostres lletres fronteres enllà. Notícies que potser han passat massa desapercebudes malgrat la seva transcendència. Un exemple, el prestigiós premi Mallarmé estranger que ha rebut a França el poeta lleidatà Jaume Pont pel seu Mirall de negra nit traduït al francès, un guardó de prestigi que ve a refermar el bon nom del país a través d’un dels seus escriptors veterans.

I potser, penso, els mitjans i les xarxes no se n’han fet prou ressò. Que Eva Baltasar i la versió anglesa del seu Boulder hagi quedat finalista del Booker és un altre brot verd. El mercat anglosaxó és clau si es vol guanyar la batalla de la inserció de la literatura catalana en les principals d’Europa, a la mateixa altura que per exemple les nostres llengües veïnes, que també caldria assaltar.

Que les editorials castellanes, i els lectors espanyols, en general menystinguin els grans noms de casa nostra és un exercici de cinisme ja habitual, per desgràcia. Cada vegada menys pot un escriptor català triomfar en la cultura hispànica, potser condicionat pels prejudicis, amb unes poques i comptades excepcions. Ens fan més cas a França, a Itàlia, a Eslovènia, a Anglaterra.Miquel de Palol, un dels grans novel·listes (i magnífic poeta) en llengua catalana, a poc a poc, a còpia d’anys i panys i d’insistir a seguir escrivint, publicant i anar confegint una literatura immensa, emmirallant-se en els clàssics, comença a ser reconegut fora a l’alçada del que es mereix.

Ja havia estat traduït abans, sobretot el seu sublim Jardí dels set crepuscles, però l’embranzida que ha agafat ara sembla inaturable. Aplaudim-ho.No obstant, tot plegat no deixen de ser casos celebrables però isolats, excepcions que confirmen una norma més aviat descoratjadora. La preponderància de la nostra literatura internacionalment només arribarà si sabem combinar aquestes fites puntuals amb un sistema que funcioni, amb una societat que hi cregui.

I creure-hi vol dir diners, com fan –quina enveja– països com Alemanya, on de debò s’aposta per la cultura amb milions a sobre de la taula per als creadors i la seva promoció arreu. Aquesta guerra només començarà a guanyar-se si remem tots a l’una, des de les institucions públiques fins a les empreses privades. I l’excel·lència arribarà sola.