A les trinxeres

Tenia molt clar, de feia dies, que diumenge vinent no aniria a votar. I no valen els arguments peregrins de sempre, com per exemple que si no votes no tens dret a queixar-te. Sempre tens aquest dret, només faltaria. Fins i tot quan a un ciutadà ja no li queda quasi res, podrà gaudir d’aquest trist privilegi: denunciar públicament el que considera que està malament de l’esfera pública, de l’arena comuna. Almenys això. L’abstenció té un component de rebel·lia plausible, de crit callat, d’hòstia donada sense donar-la, de crítica que mentre destrueix construeix.

L’abstenció pot ser un exercici d’esperança també, des de la desesperança i la decepció, de vegades històrica i molt fonda, que expressa un inconformisme cap al sistema actual, tan ple de buidor i tan ple de falsos profetes, de falsos paradisos. El buit que ha quallat en molts àmbits independentistes es traduïa en declaracions a favor de la massiva abstenció, com volent castigar uns partits que no els representen. La fe, el fons, no s’ha perdut, però les conseqüències d’aquesta fe, les formes, sí.

S’han diluït de manera que sembla, per ara, irremissible. D’aquí que el silenci impliqui un discurs convincent per a aquell l’única arma del qual és el vot.Però estem davant d’una tessitura diferent, aquest diumenge, un diumenge tonto enmig del no-res estiuenc. La clau independentista no regeix, aquí. Han passat tantes coses des de les darreres municipals, que sembla increïble que visquem en el mateix país. La diferència és el desembarcament definitiu de la ultradreta, un odi latent que estava ocult entre una colla de partits, com el PP o Ciutadans, però que avui pot campar ja lliurement per allà on vulgui, des del poder. Les barbaritats que hem vist les darreres setmanes són tan sols el principi.

Només cal fer un cop d’ull al que assenyalen els programes electorals. El feixisme ha vingut, ha collit vots, ha entrat a les institucions i ara es dedica a censurar a tort i a dret. Si pot governar també a Madrid, la involució de les llibertats serà inapel·lable. I per a Catalunya, terrible, com està succeint al País Valencià i les Illes. És hora, doncs, de plantar batalla a les urnes, de muntar les trinxeres que calguin, per no retornar a un passat que avui de nou ens sotja.