Pokémon

L’Espanya de l’arena i els toros, de la mantellina i les castanyoles; l’Espanya de l’àguila i la forca, del blanc i el negre, del tot per la pàtria i per una sola llengua; l’Espanya del Santiago y cierra, de l’hòstia dels diumenges, del pupitre gris i la pissarra fosca; l’Espanya del pintxo i la canyeta a tota hora, del patxaran, el tinto de verano, el carajillo, la fària i el mocador al cap; l’Espanya de la sang, de l’honor i dels barrots, la del menyspreu, el xascarrillo i la ignorància cofoia de la ignorància; l’Espanya del fang i de la claveguera, dels imperis on sempre hi lluu el sol; l’Espanya de les dues Espanyes.. ara està en mans de qui més odia, un president català fugat, que hauria de sotmetre’s a les lleis ancestrals de l’Espanya de la justícia. La governabilitat de l’Estat a mercè de qui més profundament detestes, per qui és però sobretot pel que representa, i pel perill que pot comportar.

Com una feliç paradoxa del destí, un brillant gir de l’argument en una pel·lícula dolenta. Pokémon, li diuen a Madrid, en una nova exhibició intel·lectual. El que subjugues et fa por.

I el que et fa por ho menystens tant com pots per subjugar-ho. Per la banda corre, paral·lela però no tant, la justícia espanyola, la de l’Espanya de la maça i el tentetieso, que just l’endemà –sí, l’endemà!– de les eleccions ha demanat via Fiscalia al jutge una nova euroordre de cerca i captura. L’Estat als peus d’un criminal escapat.

I ha tornat a arrestar Clara Ponsatí. És la lògica elemental del sistema d’un Estat que té com a base democràtica, a banda d’una monarquia corrupta, l’atac sistèmic contra allò que el posi en dubte, fins i tot saltant-se tota llei i tot principi moral.I doncs, què faran, ara, els de Junts? Davant la descomunal ensulsiada d’ERC –ha dimitit, ja, Rufián, o no encara?–, la perversa conjuntura els ha col·locat en una posició de doble tall: d’una banda, ostenten un poder inaudit però, de l’altra, hauran sí o sí de mullar-se. Intueixo que els juntaires pactaran un cordó sanitari i que, amb l’excusa de tallar la ultradreta, faran Sánchez president a canvi d’alguns rèdits suculents, per a Catalunya i per al partit mateix.

Potser l’amnistia i la fi de l’exili. Ho deia fa unes setmanes i s’ha demostrat de nou: Sánchez és un supervivent i, amb tot en contra, tornarà a ser president, per la via que calgui.