Vull un heroi

Jack Reacher, John Wick i L’equalitzador –una sèrie que adorava quan era petit, ara amb Denzel Washington fent de Robert McCall– són sagues que triomfen. Agafa un actor conegut, vesteix-lo de personatge peculiar i violent, posa-hi molta acció i cares guapes, i endavant les atxes. Sempre m’ha agradat, el cinema d’acció ben fet, amb una bona producció i guions mínimament versemblants. També amb un protagonista torturat per un passat que retorna i l’esprem. Quan una fórmula funciona, cal repetir-la i copiar-la. La longevitat de La guerra de les galàxies és elogiable i ara viu un boom amb el desembarcament de Disney, que rendibilitza spin-offs amb la seva plataforma. Igualment amb molt d’èxit. De fet, Obi-Wan Kenobi i la segona temporada de The Mandalorian han arribat a un nivell de qualitat molt alt. Saciar els seus seguidors no és tasca senzilla i aquestes dues sèries ho han aconseguit. Ahsoka va camí de fer-ho, també. I què dir de James Bond, que ni amb el nyap indescriptible de la darrera entrega, que no salva ni un Daniel Craig que no sap si riure, plorar, matar o immolar-se, no morirà i seguirà donant alegries i decepcions als seus incondicionals, entre els quals m’incloc de tota la vida. Ens apassiona el moviment, els caràcters decidits i impulsius, els atractius, la supremacia en el The End del Bé sobre el Mal, el triomf de l’amor sobre la cobdícia i la misèria, de la Bellesa sobre l’Horror.

Altres personatges amb els mateixos avatars ens han arrossegat cap al delit, com Hercule Poirot o Sherlock Holmes. Poirot ha reviscut de forma ridícula, i en van tres ja, a les mans d’un Kenneth Branagh que a partir de Hamlet, fa dècades, ha perdut els papers en una egolatria desfermada i un assecatge de talent alarmant. Ni l’aplaudida Belfast salvaria. Però aquests dos invents excelsos de Christie i Conan Doyle són immortals. Com els grans escriptors, resisteixen tota versió, perquè la seva ànima pateix i s’il·lumina, perdona, amb la nostra.

L’Agatha i Sir Arthur van portar a la perfecció un gènere esgotat i inesgotable alhora, el dels herois solitaris contra la decadència del món. I com deia Lord Byron, i sabien tots els clàssics, i saben les plataformes cada vegada més clòniques, busquem un heroi, tots, sempre, des que tenim ús de raó, fins al final dels dies.