La casa

Fa trenta anys, vaig escriure un poema que es deia La casa. “Has tornat a la casa./ Encara pots sentir-hi la cridòria,/ el dringar de les copes i dels plats,/ els dolços, les converses, els petons,/ el rellotge de fons que ningú escolta,/ les corredisses, els licors, la gent (...) Has tornat a la casa/ i enfiles lentament el passadís./ Acarones descalç les seves fustes,/ tan clares i lluents com recordaves,/ i pots veure els fantasmes que van témer,/ igual que tu mateix, la soledat./ Perquè no has estat sol en la foscor:/ vas caminar vestit de llençols blancs,/ mentre la son dels anys t’acompanyava/ per les habitacions. La teva història/ es va escriure en els llits d’aquesta casa./ Primer, entreveus els braços de la mare/ capbussant-se en les aigües dels teus monstres,/ i és el rescat dels somnis i la fe;/ més tard, t’ofeguen els pecats nocturns,/ però alenen a prop de tu els germans,/ o la padrina, amb la mania obscura/ d’estimar sols un home, un déu i un catre (...) Has tornat a la casa./ Mira. Al final del passadís encara/ hi ha obert el balcó que dona al pati/ on solies jugar a fer-te l’heroi./ Ara hi veus un infant que se t’assembla,/ uns amics que podrien ser els d’abans,/ un futur més enllà dels carrers bruts,/ un futur com aquest.// Has tornat a la casa,/ una altra casa nova i rigorosa,/ un hivernacle idoni de records,/ amb rellotges, sorolls i olor de pa,/ i et tombes un instant des del balcó/ i la casa t’observa:/ la porta encara oberta, les maletes,/ el passadís lluent, els llits i tu./ Els nens criden a fora.”Passegem, mon pare i jo. Ell, als seus noranta-llargs, a la cadira de rodes, perquè a penes pot caminar. Les cames li funcionen a la inversa que la seva memòria. I jo darrere, empenyent-lo. De sobte, veiem la façana de la casa on vaig néixer, al carrer Doctor Combelles de Lleida, a tocar de l’Episcopal. L’han enderrocat i només queda dreta la façana. Es fa com un silenci. Aluminosi, diu un home cansat amb casc vora el portal. Era molt vella. I es fa un altre silenci, aquest perenne. La façana també la tirarem, afegeix, impertèrrit. Tots els records compactes com el maó, tota la infància de ferro, es fonen en un instant. I es derroten ran de terra, són runa. I després pols, que va lligant-se amb l’aire, fins que l’aire mateix s’esvaeix i no pot respirar-se. I ja no hi ha veus, ni plats ni llits, ni el passadís com un tronc. Només res.