No te’n vagis, Louise

Rebo, amb profunda desolació, la notícia de la mort de Louise Glück. No sé per què, la feia més jove, potser perquè m’ha acompanyat a la vida com una nena a la vora que juga amb l’aire i les paraules que conté i que han de collir-se. Un calfred em recorre la medul·la de baix a dalt, fins a arribar a la base del crani, que s’escalfa ràpidament amb una gelor primigènia, anterior al món. Soc orfe.Ella ha estat una de les veus que més m’han influenciat, acompanyat, arrecerat en aquells dies en què el dolor remunta des de l’estómac fins a empantanegar-se pertot i necessites un fil d’oxigen per respirar, amb la boca oberta ran del fem. I no tan sols això, sinó que també ella ha estat qui, mentre et guareix, et revela veritats que t’adones que duies endins i que volien ser dites. Una poesia fluent, d’una elegància pertorbadora, que mira a la realitat cara a cara, sense biaixos, i doncs et mira igual, de fit a fit, i parlant-te t’esborrona. L’iris salvatge és un dels llibres més poderosos que hauré llegit mai. En el meu interior, s’arrenglera entre altres volums de poetes anglosaxones que estimo, com Els diaris de Susanna Moodie, de Margaret Atwood, Els vius i els morts, de Sharon Olds, i Miner’s Pond, d’Anne Michaels, versos que a banda d’il·luminadors manifesten una manera d’abocar-se a la vida que m’interessa especialment, aquella que té a veure amb una recerca de la veritat i la bellesa, o millor diria la noblesa. Louise Glück parteix de les coses més senzilles per col·locar-les en els seus punts de fuga. No fa el camí invers, com la majoria de poetes intenten. Ella reconeix el doblec en cada cosa menuda, en cada emoció o sentiment, en cada record, i porta aquesta sensibilitat al servei dels seus lectors, amb qui comparteix en secret, com ella va concebre, l’essència de la poesia com “una forma de resistència, un acte de rebel·lió contra la mundanitat i la mediocritat”. No marxis, Louise, queda’t una estona més. Vull llegir els llibres que publicaràs als 90, als 100, als 1.000 anys. Poetes com tu mai hauríeu d’anar-vos-en, perquè dieu les paraules que la resta no sabem dir i necessitem. Menys buit és el buit amb vosaltres. Més llum la llum. Més lluny l’abisme. Com quan escrius que mirem el món una sola vegada, a la infància, i la resta és memòria. Queda’t una estona més, per sempre. No marxis.