Un tomb amb Jordi Llavina

Quan vas escurant els quaranta i albires en l’horitzó el Gran Cinc, l’astorament es focalitza en aquest darrer número. Mig segle no és cosa d’agafar-se a broma, ni de mirar a una altra banda. Després, molt aviat, sense que te n’adonis, el que remou serà la xifra de la dreta, el zero que de sobte és un u, un dos, un tres.. i ja va el carro cap al pedregar dels seixanta. En aquest lapse estem escriptors com Jordi Llavina o jo mateix. De sempre, atesa l’edat propera, tinc la sensació que ens hem anat reüllant mentre cremàvem dècades, llibres, viatges i coneixences comunes, per bé que ell i jo no hem acabat mai de coincidir i, per tant, d’aprofundir en la complicitat fraterna. Em venen al cap aquestes idees mentre llegeixo Proses de l’entreclaror (Editorial Gavarres), un llibre deliciós que Llavina ha escrit al dictat de les seves passejades a l’alba als voltants de Vilafranca del Penedès, en els camins que la sotgen mentre la llum es deixondeix i va espesseint-se fins a netejar els ulls lleganyosos de la gent. Però no del tot, encara. Allà, en aquest estrat en què el minut s’atura, de dins la penombra, poden pescar-se idees que naixen o potser suren d’una reminiscència estantissa, que es revela des del record inconscient, i van fixant-se com una veritat necessària. Allà, dic, en aquest terreny comú que en realitat no és de ningú. Igual com passa amb les formes, que a aquella hora no és que es difuminin, sinó que encara no han pogut acabar d’agafar un encontorn concret, una línia precisa. No han tingut marge per madurar i envellir. I així, mentre totes les coses han de perfilar-se per tornar a ser les d’ahir, el lector ambulant –perquè mentre s’abandona al passeig llegeix, o intueix lletres creuant-se en la besllum– les transposa de la seva aclaparadora simplicitat a una vivència sentida primer en el cos, en la ment, i més tard en la prosa, i més tard, ara, en cossos i ments alienes. Un conjunt dietarístic que acompanya i commou, un cant a la literatura i a la vida, amor pur de llegir i escriure. Tan senzill, i tan inabastable, com això. S’acaba cada text massa aviat, com si un drap, un tros de ceràmica, una creu de ferro, la presència absent d’un ocell, haguessin de dir-nos més, en aquesta edat nostra en què l’instant s’allargassa i es gaudeix doblement, fonda. Cada menudesa sosté el món sencer. Hem viscut fins aquí per saber-ho.