Cagamandúrries

En el ple de l’insomni, m’assalta una veu que em qualifica, com si em conegués de tota la vida. És en aquest estrat de la son i a les portes del son, entre la vetlla i el descans inconscient més profund, allà on sedimentem els records i la memòria, que suren retalls, idees esparses, imatges conegudes i oblidades, torpedes subterranis que disparen a la nostra fràgil línia de flotació. És en aquest estrat també que la creativitat es dispara, perquè perds les perspectives racionals i l’impuls inhòspit pot alimentar-se lliurement, com insistia Keats a la seva correspondència, quan explicava que sortia a la natura i s’abandonava al marriment, mig adormit sota un arbre, i se li acudien tota mena de bajanades, entre les quals sempre n’hi ha alguna d’aprofitable. Doncs en allò que amb tan bella precisió els castellans anomenen duermevela –i en català podem dir-ne entreson, tot i que no és tan precís–, sento la veu familiar del passat, que em diu que soc un cagamandúrries. Aquesta és una paraula que havia enterrat, i que a penes, per no dir mai, sento encara en alguna boca aliena. Una mandúrria és un vulgarisme per bandúrria, aquella mena de llaüt que desprèn de les cordes un so tan agut que acaba trepanant el cervell, tan típic de la tuna espanyola. Sembla que en certes zones de parla catalana aquesta derivació amb m- faria referència al membre viril. En qualsevol cas, el fet de cagar mandúrries no implica res de bo, pel que es veu.La mare, que és la veu que sura des de dins fins a la superfície del coixí sobre el qual miro de dormir, utilitzava aquest terme per designar tant un llepafils (“mama, no menjo més, no m’agrada”; “menja, que ets un cagamandúrries”) com un pocapena en qui no pots confiar (“no li facis cas, és un cagamandúrries”). La primera accepció és més directa, més basta, mentre que la segona guarda un doblec moral més imbricat. Als diccionaris normatius no apareix el terme. Sí en alguns d’alternatius, on se’ns informa que un cagamandúrries és (soc, doncs), una “persona de poc seny, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera”.Ella fa anys que ha callat, però no en mi. La sento, i l’escolto, en els moments més insospitats, en els llocs més inesperats, sovint en el racó que, junts i insomnes, habitem el nen que va criar i l’adult que ara el guarda.