Crescendo

En teoria, designa només, diccionari en mà, l’augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d’una composició musical. Si li afegim davant un “in”, serà una deformació llatinitzant que significa “augmentant progressivament”. Una cosa que puja, vaja. I en aquesta deformació, en aquesta corrupció de la idea original, descansa la seva amplitud i la seva bellesa, com passa tantes vegades en tants aspectes de l’art. Des del biaix s’engendra i sura sempre la vida. El pop s’ha alimentat com ningú dels crescendos, perquè si vols atansar-te amb mesura, quasi educadament, i a poc a poc punxar l’oient, penetrar-hi, dur-lo per camins ignots i elevar-lo a l’èxtasi, a la revelació, res millor que anar encimbellant el to, a través de la repetició, i construir un magma de dimensions gegantines, incontrolables, fins que esclati, i tot en tan sols minuts. Els solos de guitarra, per exemple, s’enfilen a partir d’aquesta premissa. Tothom hi ha passat, des de Pink Floyd fins a Dire Straits –potser l’exemple pop més palmari– o Eric Clapton. Quan pintes una emoció, la millor tècnica és fer-ho a capes, per resseguir el camí. Les religions, en els seus resos infinits, ho exploten prou bé. El cinema treballa de la mateixa manera, a força d’imatges que s’encavalquen com estrats, com anelles d’un tronc acabat de tallar. Les pel·lícules d’acció per descomptat (des de James Bond fins a John Wick), els melodrames s’hi acarnissen (en el dolor percudit, com a Terres de penombra) i la ciència-ficció s’esplaia en finals forassenyats (2001).Però no sempre un crescendo –la segona c en llatí la pronunciaríem com una k– té per què expandir-se amunt. Bach ho sabia. Pots, en la teva intricada raó, posar unes notes al mig del no-res i deixar que s’escampin enllà mentre s’arrapen a la matèria obscura que no veus, fins a l’eternitat, fins al forat negre de la teva imaginació. Un big bang. Mahler va aguaitar en l’ampit de la mort en la seva novena, va veure el blanc, un crescendo bastit eliminant les capes fins a la despulla, fins a la singularitat. Un crescendo invers que va aquietant-se. Com cent anys desembocant en soledat.En el deliri de la nostra vida, també el crescendo pot funcionar així, un balbuceig que a la fi, després d’ordenar el so del món sota paraules calentes, es despulla, es desendreça. El darrer alè serà la culminació, principi d’un silenci ple, que només és teu, el teu.