Inventar la soledat

Ara ve Nadal i matarem el gall, i ni el gall esquarterat i enfornat, ni els llums espurnejants als carrers de formigó i les llars de bova, podran farcir el temps de les absències.Rellegeixo, no sé per què, La invenció de la solitud, un dels llibres de la meva vida. No tinc per costum rellegir prosa, però Paul Auster m’estira massa i ha estat des de fa dècades acompanyant-me d’una manera o una altra, també amb les seves fondes, i senzilles, incursions en el cine com a guionista o director. Aquesta va ser la història que va llançar-lo, a principis dels vuitanta del segle passat, a la fama, que consolidaria després amb tantes bones novel·les, faules que sempre tenen algun trencall on endinsar-te i tornar-ne recarregat de fe. Una història que neix en la mort recent del seu pare i que el dol guareix fins a construir una cruïlla des de la qual escodrinyar els propis laberints, obscurs com l’interior d’un taüt que va alimentant vida aliena i subterrània. Allà no tan sols es dirimeix la memòria d’algú que ha marxat, sinó la de qui s’ha quedat i ha d’emmirallar-se en el record, en el present, en la nuesa davant de l’art que serem capaços de fer o no, en les arrels que ens han fet créixer fins a aquest arbre que inexplicablement s’obstina a enfilar-se amunt sovint enmig d’una terra erma. I, esclar, aquest intent de coneixement està, com escriu Auster, destinat al fracàs. O com deia Louise Glück, com més pols treus, més ombres creixen. La llum infanta tenebres.No només sobre el pare que ja en vida s’esmunyia en la distància, estàtua feta de sentiments de marbre, també l’àvia, que va matar l’avi. Tant és si les biografies són reals o fictícies. Són reals per al lector, sobre el full, en la tipografia negra damunt d’un blanc. El destí voldrà que aquestes ombres s’allarguin quaranta anys extramurs, extrallibre, quan Daniel, el fill petit de l’autor que plana sobre tota aquesta Invenció, mori devastat per la mort també de la seva filla de deu mesos quinze dies abans, tots dos per sobredosi d’heroïna i fentanil.Hi ha arrels que s’arrosseguen fins a trobar el raig del sol, el lloc on han de quedar-se. Hi ha colors que s’aturen sota aquest raig fins que es trasmuden en un blanc final. Deliri d’estornells en el cel immens som, cal·ligrafia il·legible sobre el buit.Bones festes, nàufrags del temps.