Llum de boira

La boira també és una llum”, tuitejava Francesc Canosa fa uns dies. Una frase que ben bé podria ser un bon vers. Una raresa en l’univers Twitter, doncs, on més aviat topem amb ocurrències prosaiques –antònimes, en el sentit d’oblidables, a la poesia, que busca ser memorable. La boira, que en efecte constitueix en la seva densitud una llum pròpia, que sembla generada de dins a fora, també representa un instant exacte, quiet, postal entre el passat i el futur. Sí, sembla que cerqui quedar-se impertèrrita davant del món, capturar-lo i embolcallar-lo, anihilar-lo fins a fer-se’l seu per sempre, estandarditzar el paisatge i fer-lo democràtic, assequible per a qualsevol raça i condició, com la mort. Ho atura tot mentre tot ho amara, d’una lluentor sensual i perillosa, per a la pell i per a l’ànima, que poden abandonar-se a ella, a la llum de la boira, ara esmerilada, ara pergaminosa igual que una veu antiga que t’inocula, en el fuet estremidor d’una agulla de broma baixa, un missatge esotèric oïda endins. Potser per això ens fan mal quan la travessem i, moribunds, arribem a casa i encara ens parla i fa cercles de baf als vidres i s’esfilagarsa i es transforma, igual que nosaltres quan viatgem en la nostra nit.Antoni Bergós deia que la boira absorbeix la llum solar i l’escampa “amb mil reflexos d’un groc d’unça”. Ens ho recorda en un altre tuit Miquel Pueyo, que transcriu la seva intricada naturalesa: “Lluminosa, encelada, ploranera o pixanera, gebradora, alta, bellugadissa, nocturna, terrera...” Almenys podem gaudir, per cert, del retorn de Pueyo a les xarxes com a ciutadà allunyat de la primera línia política, i del seu retorn també a les pàgines d’aquest diari per a la capçalera del qual ha triat Espriu. La ciutat, la Universitat i la seva família han recuperat el ciutadà, però Lleida ha perdut un alcalde (i parlo de persones, no de partits).En una altra piulada, Oriol Yuguero defensava la boira com a element identitari, i emotiu, dels lleidatans. Raó no n’hi falta, però jo fa temps que he perdut la fe en aquests miratges. Màrius Torres l’estimava, potser perquè era lluny i era l’avi i eren el cor dels xops i dels canyars i la infància. Prefereixo avui la llum del sol pura i dura, amb el vel del blau mediterrani, els perfils exactes, la veritat que brilla, la set que vol ser assaciada a glopades.