Mort de la llum
La darrera versió de la intel·ligència artificial comença a demostrar la capacitat per fer vídeos realistes. Diguem-ne realistes perquè més enllà de la composició visual hi poden aparèixer persones de carn i ossos, com si fos algú amb nom i cognoms que campa també pel món tangible, fora de la virtualitat. No entraré aquí i ara en els conceptes de realitat, un terme, una idea, tan vells com la visió que de l’univers tenien els presocràtics, per exemple. Tan vell com les reproduccions de les formes que poblen el paisatge d’una cova a Altamira. Les ombres xineses poden ser, són sempre, més poderoses que la llum. La IA, deia, compon realitats alternatives amb moviment d’una versemblança extraordinària, i això que està a les beceroles. Però vet aquí que cada vídeo, cada nou personatge, cada nova realitat esbossada, presenta una mena de denominador comú invisible, una pàtina de color digitalitzat, que deshumanitza tot allò que crea. Espectacularitza tant com estandarditza.
Potser per aquestes foteses resulta encara més potent la morfologia d’Alien (1979) que de Prometheus (2012). Idèntic director i idèntic leitmotiv però distintes conseqüències. En l’una, podem respirar el mateix aire, podem tocar la mateixa pell, podem beure el mateix cafè, que els condemnats habitants de la Nostromo, mentre que en l’altra, tècnicament molt superior, no. I potser per aquestes foteses Christopher Nolan construeix l’imaginari de les seves històries a partir de la fisicitat: prefereix capgirar en l’aire un camió literalment, dinamitar un edifici sencer, que construir-ho digitalment. Com si el poder de la cosa, la potència reïficada, pogués parlar-nos amb més intensitat de la veritat que tots portem endins i que vol manifestar-se. La càmera primigènia captura la llum en la seva literalitat, l’atrapa, l’esprem i la destil·la, l’encapsula en un film analògic, en un fotograma, taüt lluminós que va ressuscitant-se. Avui el sol no existeix, és una bonica entelèquia, un vel exacte.
Txékhov no volia saber els sentiments dels amants quan llegia. Volia saber què sopaven. Carver, un dels seus més insignes deixebles, aprofundia com ningú en aquests sentiments sense mai traspassar les seves superfícies. Tan sols detallava moviments. No hi ha enlloc tanta fondària com arran de pell. Tanta fosca sentida com en la llum no usada. Som memòria oblidada.
