L’extinció artificial
Recordava, en un paper de fa dies, com Nietzsche comparava les persones actives amb pedres que giren i giren, “seguint l’estupidesa de la mecànica”. Hi havia ja en aquesta afirmació un entrelligament entre l’ésser humà i la màquina, que avui dia comença a esfereir-nos tant, ara que aquesta mecànica ha passat de ser una eina a representar una mena de substitució. Aviat, intuïm, podem no ser necessaris per a res, ni tan sols per somiar o per sentir. Allò que es desprèn de la nostra més íntima humanitat, per exemple l’emoció de la inactivitat, la reverberació d’alguna cosa contemplada que et parla a través del seu silenci, o de la seva parla ínfima, l’ofici adquirit a còpia d’infinites repeticions, d’errors i encerts, la traça que assolim quan posem una passió en moviment, la idea de la identitat personal.. tot plegat sembla surar des de l’altra banda del mirall, d’una pantalla, de forma automàtica i pot venir a anorrear-nos. Però serà tan sols això, una por, un dubte que mai acaba de proclamar-se.
Mirem si no aquesta absurda polèmica dels premis per a cartells de certs esdeveniments que resulten estar fets per algú a través de la IA. I què? Què importa si aquella persona l’ha utilitzat per al seu propòsit? No veig la diferència, a dia d’avui, entre aquest estri i un pinzell, una càmera, un negatiu.. Al final del camí, només queda una obra, art, una mirada que es fixa, i simplement això és el que importa, aquell buit que algú farceix amb els ginys de la seva imaginació. El suport no és, des del meu punt de vista, la finalitat en si, sinó un mitjà devers un objectiu, una revelació.
La intel·ligència artificial, ens recorda Byung-Chul Han, “no pot pensar perquè no és capaç del pathos. Patir i suportar són dos estats als quals no pot arribar cap màquina. Tan sols coneix dos estats: engegada i apagada”. I afegeix, brillantment: “Pensar es teixeix amb llums i ombres. La intel·ligència artificial, en canvi, no coneix la llum ni l’ombra. És transparent.” Podríem, encara, afegir-li que la velocitat de la llum sovint sembla contradir-se: és molt lenta i necessita venir, posar-se i resplendir, i un ull que la contempli, aturat. La producció vertiginosa anihila la condició última, essencial, de l’ésser. I en la construcció de la veritat, en la contemplació, ens demorem i ens enriquim, som. Com haurem, doncs, d’extingir-nos?
