Els clàssics
Oppenheimer ha arrasat en una gala dels Oscars, diguem-ho també, plena de badades i en general bastant anodina, tret d’alguns moments puntuals tampoc gaire excepcionals (em continua fent mal a la vista tot un actoràs com Ryan Gosling arrossegant-se rere el posat comercial de Kent). La de la Christopher Nolan és una pel·lícula que em va decebre profundament. Si furgues endins de la seva espurnejant estètica, sura un guió descompensat i que no posa l’accent en el que de debò importa en aquesta història: el dilema moral del físic pare de la bomba atòmica, el desenvolupament del projecte Manhattan fins a concretar la implosió Trinity i, si m’apureu, el seu retir final i la relació amb Einstein. Aquestes falles de guió es traslladen a les cares dels actors, planes, perplexes, sense el doblec ètic i espiritual que haurien pogut rendibilitzar. I, malgrat tot, heus ací les estatuetes que han aconseguit, per a desgràcia de molts altres actors i actrius que les mereixien molt més. Si l’Oscar a Cillian Murphy em resulta com a mínim discutible, el de Robert Downey Jr. voreja el surrealisme, més una concessió a l’estrella que res.
Nolan ha demostrat a bastament que és un director contrastat, que sap conjuminar com ningú la pàtina dels efectes especials desbocats, la posada en escena més versemblant i detallada, quasi carnosa, amb la potència íntima de les seves faules polítiques i sentimentals. En això, s’intueix com un digne i explícit hereu del Hollywood clàssic, de Griffith, de DeMille, de Ford, de Minnelli... L’era daurada dels grans estudis, dels films monumentals en què una esplendorosa carcassa i un personatge definit, generalment bevent d’arts més clàssiques com el teatre o la literatura, sostenien el xou i cercaven l’instant memorable, etern. El setè art en estat pur.
Nolan ha augurat la supervivència del cine cent anys més, entès com l’experiència iniciàtica d’anar a les sales, compartir intimitat amb un col·lectiu anònim a les fosques, veure, viure, pensar, copsar i adoptar aquella segona vida fins a fer-la teva. Als antípodes de l’usar i tirar d’avui en la majoria de produccions a les plataformes. Potser per això també l’acadèmia l’ha encimbellat a l’esglaó de clàssic modern, aquesta darrera edició dels Oscars a costa d’un mestre Scorsese en decadència.
