El Pepito

Ell retallava aquest paper al principi, fa 25 anys, i els anava guardant en una petita carpeta blava amb gomes que s’havia endut del Banc Hispano Americano. Amb el temps vaig convèncer-lo que no calia, que els meus articles podien llegir-se a internet i es quedaven allà, emmagatzemats. Ara me’n penedeixo perquè en el fons ell i jo hem compartit el mateix sentit fonamental de les coses que poden tocar-se. Com no havia de valorar-ho, un home que va néixer l’any 27 i va sobreviure a dues guerres, quaranta anys de franquisme i quaranta més d’una democràcia podrida des de les entranyes. Les emocions, els sentiments, es colguen. Ni el seu estimat Pujol, inventor d’un catalanisme blanc útil, de bodegó de peix al cove, se salvaria de la crema. Quan arribes a vora cent anys, els encontorns dels detalls es difuminen, les ideologies es taquen i les esperances s’esvaneixen ja no del futur, sinó del present mateix. Quasi no hi ha aquí, ni ara. 

I els amors i els amics es moren. I la vida es mor, amb la seva refulgència vana amb què es manifesta en la rutina, el sentit del treball i del diner, de tenir o no tenir, les interminables hores en una oficina al carrer Sant Ruf, les partides de botifarra al Sícoris dels porxos de la plaça Paeria, els boscos silents i encapotats de la vall d’Aran, el sol de les Masies, la pesca amb corbata amb el Santiago a la Guingueta, els diumenges gèlids a les grades de pedra del Gol Nord al Camp d’Esports, els dinars familiars multitudinaris, i la Pepita, sempre la Pepita, travessant junts cent anys sense soledat.

El seu avi va ensenyar-li a protegir-se de les bales, per exemple de les que els van caure a sobre des d’un avió italià metrallant els camins foraciutat a la guerra. El seu pare, de la brutícia de la vida, quan tornava a casa amb el carbó del tren a la cara i als pulmons. Potser per això va buscar l’elegància, la noblesa, en tot, hereu de sa mare, la Sátur, en el primer salari que va invertir en un traje a mida, en les camises i les americanes, en les paraules callades, en el dolor soterrat d’un fill mort, en el paquet sencer de Winston cada partit del Barça. A la seva manera, com el seu sempitern Frank. Com Gary Cooper, sol.Tots són morts. I els que quedem, vivim atònits en un tronc niu, capgirat, amb les arrels aèries.Cuida’t. Va ser l’últim que va dir-me. Ho faré, vaig respondre-li. I se’n va anar.