Paul al Palau de la Lluna

L’invisible, arrelat en el fred,/ i florint cap a aquesta llum/ que s’esvaneix/ en cada cosa/ que il·lumina. Res no s’acaba. L’hora/ torna al començament/ de l’hora en què respirem, com si/ no hi hagués res.” La poesia de Paul Auster és poc coneguda, però igualment esplèndida. La va escriure tota als anys setanta, abans de convertir-se en novel·lista. Com els seus dos personatges de la memorable Smoke, l’un, poeta, atrapava instants, postals, amb l’ull –Autobiografia de l’ull és precisament el títol del poema que conté els versos anteriors, del llibre Escriptura mural (1971-75)– i l’altre és com si agafés una càmera cinematogràfica i desenvolupa històries, com el narrador. Tots dos convivien dins d’Auster, un dels escriptors que més he llegit i aprecio, perquè celebra l’instant i la música de l’atzar. “Tantes paraules// perdudes en el món immens/ dins meu, i així haver sabut/ que a pesar de mi mateix// soc aquí.// Com si això fos el món”, diu a En memòria de mi mateix, un dels darrers poemes que va escriure a finals dels setanta, abans d’entrar en una profunda crisi que el duria a les portes de callar, de tirar la tovallola, i haver de dedicar-se a mil i una feines per sobreviure. Un espectacle de dansa va canviar-lo per sempre, li va generar una mena d’epifania i arran dels moviments d’aquells cossos, d’aquella sincronia, va entendre el ritme del seu propi interior, de les seves pròpies paraules, que amb tanta elegància i potència va deixar anar les posteriors quatre dècades en joies com Leviatan, La nit de l’oracle, Trilogia de Nova York, Brooklyn Follies, Un home a les fosques i, sobretot, La invenció de la solitud, per deixar aquí algunes de les que prefereixo. Des d’aquell instant de revelació, va conèixer la seva identitat. Paul Auster era escriptor. Ho era. N’era. No sé quin pronom posar. O sense: era. I aquest procés de reconeixement, de sinceritat creativa, fonamentat en el talent, la sensibilitat (cada segon en els seus llibres compta) i la tradició que compartia amb nosaltres, lectors de genètica europea, va atansar-lo a milions de lectors. Escrivia paràgraf a paràgraf. I era casa nostra. A la seva habitació atapeïda fins al sostre de llibres, de veus, ha mort aquell que, sense conèixer-lo, tan bé coneixia i em coneixia. Travessàvem el temps. Teixíem intimitats. Respiràvem junts, “com si poguéssim contenir l’alè/ fins a l’últim alè”.