Nord ençà

Recordo que d’adolescents ens bombardejaven per terra, mar i aire amb l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea. Fins i tot ens impartien classes sobre la història de la UE al col·le, quan, que jo recordi, la Història que ens havien ensenyat de més petits passava de puntetes per altres fets del passat diguem-ne més rellevants en tots els sentits. Per exemple una guerra civil. Per exemple quaranta anys de dictadura. Per exemple què significa una democràcia. Potser per tot plegat aspirar als valors de la Unió suposava aleshores una manera de donar carpetada a assumptes peluts i mirar cap endavant, mirar cap al nord, on deien que la gent era neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Poseu els antònims a cada adjectiu i sabrem com ens sentíem els espanyolets fills de la repressió. Per cicatritzar les ferides, primer cal obrir-les de bat a bat i guarir-les bé, a fons. Si no, els bacteris tornen a reproduir-se, sense fi. Aquí podeu veure l’Espanya d’avui, corrupta i autàrquica i analfabeta.

Aquelles carpetes de colors blaus intensos, amb les estrelletes grogues en forma de cercle, anunciaven un futur esplèndid. Era l’any 86 i fins i tot ja havíem assistit a una Transició precària en tantes coses però fèrria en tantes altres, tan fèrria que encara resta insuperada, tot molt ben lligat i relligat. També havíem sentit l’alè dels militars al coll, de nou, trepitjant el Congrés. I havíem contemplat, estupefactes primer tot i que corderets amatents a la manipulació després, la progressiva degeneració ideològica dels socialistes, que ara abraçaven amb fervor les causes bèl·liques de l’OTAN. Que poc que duren els principis de la progressia segons quins siguin els finals i el capital.Salvador, la terra continua sent covarda, vella, salvatge, àrida, pobra, bruta, trista i dissortada. I a Europa manen la dreta i la ultradreta, com sempre. Ni tan sols ens hi deixen parlar en la nostra llengua, ara que a Madrid sembla que sí.

A mi doneu-me sud, sisplau, doneu-me sud a cabassos. Llum, Mediterrània i l’olor de la mar i el murmuri de la mar i el seu airet als cabells, com dient-te soc aquí i no marxaré, et faig companyia. Una presència que fins i tot els de terra endins sentim ferma, dins nostre. Llatins, rebels, hedonistes, xerraires i menjadors i bevedors fins que l’ànima s’esgota i es regenera, arran de pell. Doneu-m’ho tot. I podré dir que he viscut.