L’índex de Donald Sutherland
Associo, sense saber gaire per què, Donald Sutherland amb la meva infància, quan omplia les tardes de diumenge amb el cine. Era un secundari ideal per a una mena de pel·lícules que aleshores em fascinaven precisament perquè em queien molt lluny i no les acabava d’entendre. Algunes de guerra, o sobre la guerra, o contra la guerra. Els violents de Kelly, Ha arribat l’àguila, MASH i, sobretot, Dotze del patíbul, una peça que encara continua seduint-me, perquè ho conté tot. Explica Sutherland que en aquesta darrera el director mateix, Robert Aldrich, no sabia ni el seu nom. I això que era un dels dotze. Tot actor ha hagut de bregar amb interminables entrebancs, especialment en els principis, esclar, i després per mantenir-se. Aquestes divagacions professionals dels inicis i haver de superar malalties severes diverses de petit van forjar un actoràs com ell, descregut, sardònic, natural, que sabia com pocs dominar la seva estatura, una alçada que es barreja amb un estil desmanegat, i esprémer les possibilitats d’una cara tan característica, els ulls alienígenes, rodons, immensos, una dentadura prominent i uns pòmuls marcats per la climatologia de la vida intensa. “Primer, cal ser sincer amb un mateix, llegir molt, aprendre sempre dels grans, tenir bona memòria, gaudir de l’art, conrear fins i tot la dansa o ser alguna cosa així com artista de circ, fent malabarismes.. Però, sobretot, observar allò que es mou al teu voltant”, aconsellava, ja de gran, als pobres i agosarats principiants. Christopher Plummer, amb qui havia coincidit en algunes obres de teatre a Anglaterra, va finançar-li el seu primer viatge a Hollywood, on ja no pararia de treballar. No hi ha dubte que allò que tant s’ha repetit aquests dies sobre ell, el seu atàvic camaleonisme, és ben cert. Mireu si no per exemple El gran robatori del tren o Gent corrent. Podia ser una bondadosa persona (un caire que va destil·lar fins a la perfecció) i un malvat pèrfid, inhumà. Tan sols uns quants escollits en la història han estat capaços d’anar tan al fons d’un personatge: L’ull de l’agulla, Klute, Amenaça a l’ombra, Casanova, Novecento.. Per mi, sempre estarà, el seu final, en el final de La invasió dels ultracossos, pel·lícula avui dia de culte amb tot el mereixement. L’índex aixecat, els ulls desorbitats, el crit satànic, acusant-me. I acompanyant-me per sempre en la lentitud dels diumenges a la tarda.
