Ideals ideals

Quan ets jove, qui més qui menys té ideals. Té ideals amb plural, a mode de projecció, d’una idea de societat en la qual encaixaries millor, basada en uns principis, que generalment s’han forjat en l’entorn familiar i cultural en què has crescut. Encara no has tingut temps que el temps te’ls esculpeixi, a força de cops de cisell, a còpia de violència, vaja, i a mesura que travesses ja l’adolescència les vicissituds que emproes comencen a insinuar-te que idea i realitat no van de la mà. És un exercici cruel de la tendresa, que et fa més fort i més feble alhora. Diu el tòpic que naixem d’esquerres i morim de dretes. Els ideals jovenívols tenen més a veure amb la idea de llibertat, de justícia, d’equilibri col·lectiu, potser perquè quan la teva personalitat va modulant-se requereix entorns determinats en els quals encaixis. La rebel·lia, un punt d’anarquia, una veu forta i cada vegada més greu, una utopia encalçada, tenen el gust del millor dels plats que has tastat, i que tastaràs mai. Amb els anys, esclar, arriben l’acumulació de possessions, la idea d’estabilitat, confort i confiança, l’impuls de nedar i guardar la roba. La dreta d’antuvi té après que l’ordre ha de prevaldre per damunt de tot. Qui té vol seguir tenint, quina sorpresa. Tant o més encara. El “orden constitucional” que sovint sentim en tota mena d’àmbits respon a aquesta necessitat de collar, de fermar, d’escapçar les espontànies vel·leïtats. Per aplicar l’ordre, estaràs disposat al sacrifici que calgui, sempre que sigui aliè. I els esquerrans que segueixen sent-ho amb les dècades es van quedant afònics i semblen ja no tenir cap altre crit a exhalar. En això, els ideals van descompensats. I viatjant fins a l’extrem, millors rendiments se’n treuen, personals o associatius. De vegades, més de les que ens pensem o sabem, les esquerres s’embruten les mans i perden de vista els ideals que les han fet néixer, com ha passat amb aquest aparell “paral·lel” d’ERC amb els cartells dels Maragall esgrimint arguments miserables. La roïnesa és humana i no té color polític, ni ideals. Té interessos, sempre particulars, esclar. Què n’hem fet, doncs, de la ciutat d’ideals que volíem bastir? Anorrear-la generació rere generació. Són ja tantes les oportunitats, les il·lusions perdudes. Oblidem que el que volíem ser és tot el que som, tant si hi hem arribat com si no. Sí, això és el que som.