El nom de la cosa
Maria?, m’etziben als controls de passaports dels aeroports. Maria? Sí, Maria. Josep Maria. Què passa. Estic a punt de respondre, davant de l’estupefacció del funcionari de torn, que sí, que en efecte soc una dona i em dic Maria. Els que ens diem així, Josep Maria, o com diu al meu DNI José María, hem nascut condemnats als deliris nominals. Al llarg de la meva vida m’han dit de tot, precisament per no dir-me així. Pep, m’anomenaven de petit, Josep, Pepet, Pepito (com mon pare), Jota Eme.. Fins que un amic va començar a dir-me Txema i la cosa va quallar, no vaig poder posar-hi remei. Al final, vaig claudicar i no només això, sinó que vaig plegar-m’hi fins al punt que la resta de la vida ja responc, quan em pregunten el nom, Txema. Aquest malnom d’arrels basques em comporta també problemes. Recordo algun amable venedor que insistia, mirant-me estrany, a adreçar-se a mi com a Gemma. El so tx, els meus amics de Girona, el fan x i l’arrosseguen a la seva manera. I entre un nom basc i dos cognoms castellans, el primer molt nostrat a les Castelles, Martínez, doncs també he hagut de sentir-me de tot quant a la meva militància independentista i quant a les essències de la meva naturalesa catalana. En fi, tots som fills d’algú, tots som immigrants d’alguna banda. I la majoria m’escriuen Chema. Què hi farem.I abans tot eren noms compostos. I sempre reconforta saber que te n’acompanyen de bíblics i immaculats, honorables. Avui, la majoria són monosil·làbics, o bi, com mirant de protegir els fills de l’escapçament que hem patit els de la meva generació en endarrere.El nom fa la cosa, diuen. Però no és ben bé cert. Mireu si no l’ús que fan dels termes la majoria de polítics. Quan dic polítics, vull dir gent que ha viscut, viu i viurà de la política. Aquestes estirps, aquestes sagues, utilitzen la llengua –o les llengües, perquè són bilingües de convicció– segons els convé. Per desconeixement o per pura misèria, el mot llibertat agafa el to que vulguis. Quina paraula tan traïdora, diu Salman Rushdie, i quins significats tan estranys se li poden donar. Ell ho sap molt bé perquè ho ha patit en carn pròpia. I tanmateix és una paraula potent, afegeix, perquè tots tenim un instint de requerir-la, com el llenguatge, com els sons que sentim de nadons i que, sense saber-ne, ja ens construeixen el món.
