Els pits de Dalida

Passejant per Montmartre, topem amb una multitud que s’aplega al voltant de no sabem què. Al mig, hi ha un bust i les adolescents fan cua per posar-li les mans als pits i fer-se una foto. Tafanejant per internet, veiem que l’escultura correspon a la cantant i actriu francesa Dalida i que aquesta ridícula corrua de persones esperant a perpetrar-hi la foti arrapant-li les tetes daurades està de moda per ves a saber quines xarxes, com a símbol de retorn futur a la ciutat de la llum i de ser afortunat, des d’aleshores, en la vida i en l’amor. Dubto que ningú que s’estigui a amuntegar-se així per il·lustrar l’instant instagramer pugui ser feliç en la vida i en l’amor. O potser sí, ves a saber. Llegeixo que Dalida es va suïcidar a la vora de la plaça que ara porta el seu nom amb barbitúrics, l’any 1987. El destí no para d’escriure paradoxes. Se n’alimenta.París era una festa. Però ja no. Entrar al museu d’Orsay és una broma de mal gust, fins i tot havent reservat amb mesos d’antelació. La meva estimada llibreria Shakespeare és avui un local atapeït de turistes en fila índia també per, bàsicament, captar la imatge de torn, no pas per comprar-hi cap llibre. Ni els taxistes paren: poden triar i remenar client i destinació. París no és una festa. El director d’Amélie es va negar fa poc a rodar la segona part perquè “aquell París ja no existeix” i aquest nou no li interessa. La vulgaritat i les multituds han esclafat el somni de la llum. Suposo que les xarxes, la postpandèmia i l’augment del poder adquisitiu d’un petit tant per cent de xinesos, o sigui uns milions de milions, a poc a poc han anat saturant les destinacions turístiques europees. Barcelona, atenció a la dada, ja és la ciutat del món (sí, del món) més visitada, al davant de Londres i París i Venècia. I ja sabem el resultat, quant a problemes monumentals amb l’habitatge, per exemple. Ni els barcelonins poden viure a Barcelona i han d’emigrar, si algú no hi posa remei, entre creuers i els HUT. Quin trist destí, per a una ciutat tan bella i magnífica. Per no parlar de l’enterrament de la llengua i la cultura catalanes a la capital de Catalunya, progressiu, implacable, letal. Encara més amb el PSOE governant-hi, esclar.El turista compulsiu, digital, ha matat el turista vocacional, analògic. És una pandèmia.