Quan ets petit

Quan ets petit, la Terra gira perquè gira. Gira sola. Gira i gira naturalment, per una inèrcia invisible, i totes les coses se succeeixen al teu voltant. La taula està parada, els aliments són a taula, suculents i apetitosos, la llum entra pels finestrals disposada a il·luminar l’única cosa que importa en la fondària de l’univers, que ets tu, les persones que et rodegen sembla que són allà tan sols per expressar-te, en forma de rialles incandescents, l’amor que et professen, perquè tu ets l’essència del món. Les menges cauen exactes al teu paladar, aquella llum penetra, s’encavalca i satura el menjador fins al racó precís on tu estàs assegut, i tot flueix fins al final de tot. Allà, al final de tot, on la teva felicitat brota sola sense consciència, que és com han de brollar les coses inextingibles.O potser sí que s’extingeixen, perquè són les coses que són perquè aparentment desapareixen. No desapareixen, en el fons, perquè les veus, les cares, els sorolls, el gust de les fruites esqueixades dins d’un meló, les taules interminables com si d’una santa cena, la darrera, fos. Com si fos una orelleta amb moscatell, com si un bon tall de meló amb sal fos, com si haguessis caigut en la marmita de ratafia, per a tota la vida.I aleshores, amb el pas del temps, sura el típex del temps. Les paraules es blanquegen. En termes actuals, parlaríem d’una fletxa apuntant enrere, com aquesta que premo escrivint en el teclat de l’ordinador. Sense que te n’adonis, s’esborren una lletra i una altra i una altra, fins al silenci absolut, un silenci insondable en el qual pots deixar-te anar, com si t’esvanissis.Com pots usar, aleshores, allò que era i ja no és? Com pots, malalt de la memòria, fer ús de la teva infància, del teu passat, que només tu portes endins? Només tu ho trasteges. Només a tu et llasta. I el passat només furga en el teu present, en l’instant mateix en què ho escrius, i ho llegeixes, ara.Doncs sí, no ets la summa de tot el teu dolor i la teva alegria. Ets la destil·lació, si ho vols, de com uses el record, la vida que t’ha precedit i que només borbolla en un fondo wok, ample i magmàtic. La infància, l’abans, el floc d’algú que t’empolsega, només ets tu qui pot interpretar-los. Ets el color que ets al bat de tots els sols, el color sense color últim.