La fe és un ventre
Deixeu-me que us expliqui una anècdota absurda de fa molts anys. El temps de l’estiu sembla que hi convidi. Estàvem de sobretaula amb uns amics en un cèntric restaurant de Barcelona, anomenat Ca l’Agustí. Vora la plaça Catalunya, hi podies menjar cuina tradicional catalana, bons vins i magnífic tracte per part de gent del país de tota la vida. I hi podies allargar les sobretaules tant com volguessis, un art avui en vies d’extinció, com tantes coses lentes i fondes. Sempre hi podies trobar gent coneguda diversa, especialment de la faràndula, inclosa la literatura, esclar. Una vegada vaig veure-hi dinar, per posar un exemple, un dels novel·listes que més m’han entusiasmat, Richard Ford, un digne hereu de Carver. No vaig gosar dir-li res, com faig sempre quan em topo amb algú que saludaria, perquè tothom ha de gaudir de la seva intimitat tant com es pugui. Estàvem, com deia, de sobretaula i un home va atansar-se a mi amb una parsimònia elegant, moderada, d’una educació extrema. Vaig reconèixer-lo al moment. Era Peter Greenaway, el director de pel·lícules rares i admirables com (parlo des dels meus gustos) El ventre d’un arquitecte i Prospero’s Books, un dels darrers i resplendents testaments de John Gielgud. “Do you really think so?” De veritat ho penses?, va preguntar assenyalant-me la samarreta. Jo en duia una del meu admirat House que deia “Hope is for sissies”. L’esperança és de mariques, podria traduir-se, si optem per l’opció políticament incorrecta. Sissy també pot traduir-se per tímid, dèbil, covard. “Yes, I do”, vaig córrer a respondre. “I only believe in faith”, vaig rematar. Va fer un somriure ample i se’n va anar, segurament pensant que jo era imbècil. O no, ves a saber. I sí, continuo pensant-ho, després de tants anys. L’esperança alimenta un futur boirós mentre et sega els talons que et sostenen dret. Projecta vies de fuga endavant, sembla demorar el present, condicionar-lo en vistes d’alguna circumstància que segur ha de venir a rescatar-te. L’esperança pot debilitar-te, fins i tot embogir-te, mentre distorsiones la realitat. En canvi la fe, per absurda, irracional i intuïtiva, no es projecta, sinó que arrela en el teu instant i pot fermar-te contra els embats. És tan obscura que il·lumina. I no cal que sigui una fe religiosa. La fe en alguna cosa no té noms ni pronoms. Tan sols brolla en tu i t’abeura, també en la més miserable de les sequeres.
