ERC i les carteres

Fa basarda veure alguns talls de les intervencions de Pere Aragonès durant la passada campanya a les eleccions autonòmiques. Més autonòmiques que mai, segons s’ha vist després. Predicava per activa i per passiva que el seu partit no pactaria amb els “signants del 155” i que mai de la vida faria Illa president, aquell que ha designat “el Borbó” i a qui mai permetria que “es passegi pel Palau de la Generalitat”. Ho etzibava, amb crit sostingut, molt en la línia grisa del seu perfil de sempre, un candidat, però també, no ho oblidem, el senyor que aleshores ocupava la cadira de president. Comprovem ara la campanya de blanqueig que els seus han encetat a les xarxes, qualificant-lo com “el millor president dels últims vuitanta anys”. Així, ras i curt. No hi ha dubte que les prebendes repartides en el passat recent i ara en el futur immediat prou que han de tenir el seu ressò, per les vies que calgui. Com, si no, pot sostenir-se un partit que ha mentit a la cara als seus votants? Els seus principis i les seves veritats han durat el que duren si trontolla la cadira del poder. Com a exvotant d’ERC, sincerament em dol aquest cínic exercici d’immolació, perquè encara hi ha gent molt vàlida dins, que aguanta, i calla, per respecte a la seva pròpia tradició ideològica i a la seva història. L’últim esperpent ha estat veure com alguns membres insignes de l’anomenat sottogoverno d’Aragonès –580 càrrecs que depenen dels dits del Govern– han fet el salt, sense pudor, al capdavant d’algunes conselleries. Tot lligat, doncs. I qui dia passa any empeny. El retrocés, en termes democràtics, la depauperació del país, són d’una magnitud colossal, començant per la desintegració mateixa d’ERC. Al costat dels que s’han venut des de dins sorgeixen els que esperaven enfilar-se des de fora. Un conseller d’adopció leridana de nou a Agricultura, on sinó, i noms que semblen extrets de les catacumbes polítiques, com Espadaler, que ja no sabia a quina porta trucar per revendre’s una ànima venuda. L’aparició estel·lar de Puigdemont va fer-nos somriure per un dia, quan la resta ens hauria de donar per plorar, si recordem on era l’independentisme fa uns pocs anys. Hem passat d’acaronar una república a capbussar-nos en una monarquia amb rei, virrei i govern regional, submís a les ordres de Moncloa i Zarzuela. Preparem-nos per unes quantes dècades més de Transició, dos punt zero.