Alain i Gena
En pocs dies, han marxat dos grans. La mort de qui estimes és sempre incomprensible. I la mort de cares i paraules que t’han acompanyat des de l’art, també, com fa uns mesos Paul Auster. Ara ens han abandonat Alain Delon i Gena Rowlands.
Potser per la meva formació elemental hollywoodiana, des de petit, el cinema europeu m’ha caigut més lluny. Em passa el mateix amb Alain Delon, probablement l’home més guapo que he vist mai en una pantalla, amb permís de Paul Newman. A les seves pel·lícules fonamentals, com Rocco i els seus germans o Il Gattopardo, veig un embolcall perfecte en què la seva perfecció física, el seu posat de vegades hieràtic, els seus ulls impossibles que tot ho desembassen.. es desencaixen, se signifiquen tant que corren en paral·lel a la història, erigeixen un ens propi, i la llegenda acaba per amarar el conjunt quan hi apareix. Suposo que és el que fan les grans estrelles, com ell, que deia que tan sols es limitava a això, a ser ell, i res més. Mirava a la càmera com si la càmera fos una dona que el mira, deia. On sí que s’integrava fins al moll, i podia ensenyar més l’actor que portava dins, era en el noir, com A ple sol, El cercle vermell, El silenci d’un home o El clan dels sicilians. “Les històries de violència estan més ben escrites”, etzibava. I potser té raó. Sigui com sigui, va ser una icona, que és el que han de ser els escollits, i deixa un sarpat d’obres mestres, que no és poc.
Gena Rowlands és un dels animals cinematogràfics més salvatges que han existit. És impossible no sentir-se arrossegat per un tren desbocat veient Una dona sota la influència. O Gloria. O no sentir-se commogut per aquesta obra d’orfebreria sentimental que és Una altra dona, de Woody Allen, que per seriosa passa quasi desapercebuda. Òbviament, va ser amb el seu John Cassavetes amb qui va arribar més lluny, en un punt distant i fondo de la interpretació al qual poques actrius de la història han pogut, sabut, gosat, abocar-se. Veure-la mà a mà amb una joveneta Winona Ryder a Night on Earth, del meu adorat Jim Jarmusch, és pura delícia. Tenia l’ofici incorporat a la pell i a l’ànima, que em recorda, en home, John Cazale o Richard Burton.Alain i Gena van devorar fins al final el cinema, la vida. I per això estan la vida, els finals, no? Per devorar-los.
