Ratlles sobre el vinil

M’adono de sobte que la majoria de música que escolto és de gent recentment traspassada. Em refereixo a música diguem-ne pop rock, esclar, no Mozart o Bach, que tot i que estan morts semblen més vius que mai, més com més gran et fas. A aquest ritme, quan arribi el moment final, haurem de retrobar-nos tots, en la joia. En fi. Que aquesta colla que escolto, fins i tot si et deixes portar per algun algoritme obscur, són noms com Prince, INXS o Amy Winehouse, en aquest darrer cas un cognom que li fa molt d’honor. O Michael Jackson. O Leonard Cohen. O David Bowie. O Lou Reed. Per parlar, com deia, dels que han abandonat aquest món fa poc entre els llorers de la seva pròpia glòria incontinent. Pura rauxa de viure i d’ocupar buits que abans d’ells eren pur buit.Aquesta tràgica conjuntura que es produeix, quina mena de sentit té? Òbviament, som hereus de la nostra pròpia edat, del nostre propi pas del anys. Un pas, d’altra banda, que conté en si una aura d’esperança: si passen els anys, deu voler dir que aquí seguim, escoltant els morts. Tant poden ser aquells que ens han acompanyat en les distàncies digitals, viníliques, literàries o cinèfiles. En les distàncies curtes, o extremament curtes, com en les familiars, que a vegades, massa sovint, són també distàncies llargues, enormes, com si d’un continent a un altre es tractés. Suposo que aquestes darreres, les de les baules sanguínies, són les que pesen més si suren plaques tectòniques immenses pel mig, perquè ni les absències les esborren. El rosse no fa el carinyo. Només l’amor fa l’amor. És cert que el tòpic resa que ens ancorem en la música que vam escoltar entre l’adolescència i la primera joventut, si descartem de l’equació, com deia, la clàssica i el jazz, per exemple, que són dos camins eternament iniciàtics. I si és cert, deu ser que també té alguna cosa a veure amb el ràndom de la nostra vida, com si en els fonaments invisibles, que tan sols es mantenen sòlids en el teu propi i fràgil imaginari, se solidifiqués i hi caigués tot allò que anem entomant dècada a dècada, estrat a estrat. Som una distorsió d’una ratlla sobre el vinil perfecta en el principi del seu cercle.I aleshores, les obstinades presències de l’absència ens engalanen la llar, com un cos arranjat per retornar a la terra, allà, tot llarg, sobre la terra, que sostindrà per sempre la seva solemne bellesa inútil.