You belong to me
Fa molts anys, en una entrevista, li preguntaven a Sting el secret de l’èxit de la seva cançó Every breath you take. “Sens dubte, la meva veu”, va ser la sorprenent resposta. No eren ni els acords, ni la història, ni la declaració d’amor, ni els seus companys a The Police, ni res de tot això. La seva veu, era el secret. La petulància sovint és, al capdavall, petulància, i poca cosa més. Però aquesta misèria pot amagar allò que un creador ha de tenir sí o sí per tirar endavant, per exposar-se: autoestima. Ni que pendoli cap a l’autoodi, o cap a les inseguretats cròniques. Però hi ha d’haver una mica d’orgull interior per travessar segons quins ponts creatius perquè, una vegada ets a l’altra banda, estàs allà sol, a la intempèrie, i aquesta nuesa sempre resulta vulnerable.
A casa, de petit, vaig créixer envoltat de la música dels meus dos germans grans. Pink Floyd i Police, precisament. Jo vaig agafar l’herència i vaig apuntar-me a l’Sting en solitari, quan encara feia lletres elaborades i fins i tot políticament compromeses. Allà estan els seus magnífics primers tres discos post-Police: The dream of the blue turtles, Bring on the night i Nothing like the sun (per cert, un vers d’un sonet de Shakespeare; aleshores els cantants mainstream podien flirtejar amb l’alta cultura, cosa avui dia impensable. Als vuitanta estava molt de moda comprometre’s. En el món d’ara, no tant).
La lletra d’Every breath you take, però, ha envellit fatalment i l’òptica actual la va agrisant, embrutant. I sí, sembla extreta d’un manual de l’assetjador: “Cada vegada que respires/ Cada vegada que et mous/ Cada vincle que trenques/ Cada pas que fas/ T’estaré vigilant// Cada dia/ I cada paraula que dius/ Cada joc que jugues/ Cada nit que et quedes/ T’estaré vigilant// Oh, no veus/ que em pertanys?” “I’ll be watching you” fa de mal traduir. També vol dir, més que vigilar, simplement mirar. T’estaré mirant.Quan travesses la porta de l’art, és difícil seguir el que Catul amb tanta vehemència, i elegància, defensava. Deixar enrere la moral. Sembla, cada any que passa, cada cop més difícil. Que l’hi diguin, si no, a la pobra dona de les cançons d’amor desesperat de Neruda. Només podia callar, estar com absent.
