Taylor Woolf

Odio Taylor Swift”, ha exclamat Donald Trump. I fa bé d’odiar-la, perquè ella representa tot allò que Trump no representa. Ras i curt, una dona empoderada que pensa i diu el que vol al lloc i en el moment que vol. Una dona lliure. En aquest cas, l’odia perquè simplement ha expressat el seu suport a Kamala Harris (una altra dona i, a sobre, afroamericana) en la cursa cap a la presidència. I Trump tremola perquè sap de l’ascendència immensa que una paraula de Swift pot tenir en els seus seguidors i fans, que es compten per milions.A Taylor ja la prejutjaven des de petita. Una noieta blanca, sense una gran veu i que a penes sabia ballar. El sistema, regit pels quatre empresaris de sempre, la menystenia i l’arraconava. Encara al principi li va tolerar que fes alguna incursió minoritària en el country, seguint el model de Shania Twain, però quan va començar a fer el salt al rock pop, i a la música electrònica, ja va ser una altra cosa. La indústria va voler fermar-la, lligar-la curt, i ella no es va deixar. Va demostrar una maduresa, una intel·ligència, insòlites. I una valentia que hauria de ser encomanadissa. Va renunciar a un contracte censurador i condicionador i es va aventurar pel seu compte: volia tenir el domini total sobre la seva música. Es tenia a ella mateixa, perquè era compositora i tocava una desena d’instruments. I tenia la seva joventut. I així fins avui, que segons la revista Rolling Stone és la música més influent del món, i una de les més influents de la història, al costat d’altres noms que potser us sonaran: Elvis Presley, Michael Jackson, Frank Sinatra.. Aquesta xiqueta, brandant tan sols la bandera del seu talent, ha conquistat una societat pensada perquè una dona com ella no la conquistés. Avui, és una multinacional.Segur que escriptores pioneres com Virginia Woolf l’haurien aplaudit a mans plenes, perquè ja en el seu temps parlaven de la llibertat, del coratge i de la determinació de projectar en la seva societat, públicament, el que una dona pensa, sent i viu, des d’una habitació pròpia, heretant les veus sempre silenciades que l’han precedit i que condicionaran les noves, les que han de venir. I les que ja han vingut. Com la Taylor, cara a cara amb un dels grans miserables del món obsolet dels ahirs.